La mala educació és dels polítics

L’educació a Espanya torna a ser a les portades. Torna a ser a les boques de la gent i torna a ser al centre de la batalla parlamentària. I no en va hem de fer servir el verb tornar: dotze reformes educatives des de la vigència de la LGE, ara fa trenta-quatre anys, i fracàs rere fracàs en cadascuna de les polítiques educatives empreses pels diversos governs en la curta història democràtica de l’estat espanyol. Una altra vegada, però, la veu de la política s’imposa per sobre de la veu de les persones. Una altra vegada hem comprovat com la voluntat d’un cercle polític ens fa tirar pel dret, sense consultes, sense consensos i, malauradament, sense responsabilitats.

Aquesta vegada és el torn de la dreta, que ens ofereix una proposta regressiva i que comporta, per exemple, la concessió d’ajudes a centres que sagreguen els alumnes per sexes, la reducció d’hores de filosofia, l’eliminació de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania o el retorn de la religió a les aules. Aquesta és una reforma doctrinal, controvertida i discutible, és evident. Però es tracta, sobretot, d’una reforma supèrflua, amb un clar objectiu polític però amb l’absència de compromís social, en què es torna a deixar de banda l’opinió de mestres, alumnes, sociòlegs i altres branques que toquen, de ple, un dels sectors més amplis, complexos i delicats que coneix i sobre el qual es sostenta la societat actual. Una vegada més, estem davant d’un escenari massa repetitiu, on impera la necessitat política de fer front a un problema que deixa l’estat espanyol i el seu govern en evidència davant d’Europa i davant dels seus ciutadans.

Arribats a aquest punt, cal plantejar-nos si el que li fa falta al nostre sistema educatiu és un altre pedaç. L’últim informe PISA, que va sortir a la llum aquest passat mes de setembre, indica que l’estat espanyol es situa a la cua dels països europeus pel que fa al nivell educatiu de la població Després de tretze lleis orgàniques d’educació en quaranta anys, que equival, gairebé, a una reforma cada tres anys, no és estrany pensar que l’educació a Espanya està patint un greu menyspreu per part de la classe política i els resultats de la seva irresponsable manipulació són alarmants. Això es tradueix automàticament en una important frustració del sector, especialment d’aquelles persones que s’hi veuen implicades cada dia de la seva vida o aquelles que han de confiar la seva educació a un sistema mercantilitzat, utilitzat com a instrument polític, ideològic i econòmic; a un sistema col·lapsat, descuidat, desprotegit i despreciat: l’educació pública.

Amb tot això, però, els successius governs han aconseguit que els debats sobre el model educatius siguin, si ens ho mirem fredament i amb distància, d’allò més estúpids. La ficció s’està convertint en el gènere per excel·lència dels parlaments, dels congressos, dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública. Tots plegats estem atrapats dins d’un enfrontament partidista i elitista, tòpic, delirant, gairebé tan psicodèlic com infructuós, i ens estem oblidant del que és la realitat, de què és i de què significa l’educació.

Són moltes les protestes que han tret la gent al carrer darrerament. Les retallades, el Decret Bauzá o la Llei Wert responen a uns mateixos criteris, a uns mateixos interessos, a un mateix paradigma. La democràcia elitista i partidista que patim es sent prou legitimada com per aplicar les seves regles del joc indiscriminadament, sense escrúpols i sense por a la represàlia, perquè aquesta democràcia està emparada pel sistema global, per l’status quo, pel sistema jurídic i per actuar sota el nom mateix de la democràcia Estem oblidant que l’educació és un factor de socialització imprescindible i importantíssim en la vida de qualsevol persona i no podem permetre subordinar-la a les directrius dels mercats o als compliments dels dèficits. No podem intercanviar-la per inversió militar, no podem créixer destinats a ser números d’estadístiques, no podem renunciar al que és nostre, al que ens determina com a persones i el que ens determinarà com a societat. Sacrificar la capacitat de pensar potser ens farà una societat més competitiva, però ens farà una societat més pobra.

La democràcia i la classe mitjana

Reflexió a partir de Lipset

Si alguna cosa sé del cert, és que una democràcia es fa més inassolible a mesura que ens hi apropem. La percepció que el conjunt de la societat té de l’ideal democràtic es refina en cada generació; els objectius dels moviments socials canvien la forma i el fons de la protesta, la lluita de les classes baixes es democratitza i l’ambició de les classes mitjanes i de la burgesia no frena. És ben cert, com descriu Lipset, que aquests dos grups socials han estat impulsors i causants de l’avenç democràtic al llarg de la història contemporània. Així mateix, un dels avenços democràtics més dignes de mencionar és que les elits militars i religioses, i el control social que exercien mitjançant l’autoritat moral o la repressió política, ambdues de legitimitat discutible i discutida, s’han difuminat per deixar pas a unes elits polítiques i econòmiques, unes elits diferents, desconegudes, que han portat les societats a un paradigma diferent, desconegut. Aquest és un dels triomfs definitius, al meu entendre, de la “tercera onada” democràtica als països “occidentals”. És indiscutible que en un primer moment les classes baixes i mitjanes entenguessin aquest fet com una victòria, digna de ser cridada als quatre vents . Era lògic imaginar que  seria el poble qui prendria les regnes i qui s’autogovernaria; ara sí, definitivament. Els règims autoritaris quedaven enrere i el poble passava al primer pla.

Aquest mateix poble, però, ha vist, uns anys després, que les elits polítiques i econòmiques s’han convertit en una emmascarada i difusa continuació del règim autoritari. La importància de fomentar una “societat civil participativa” és una de les claus de l’èxit del bon funcionament democràtic, recorda Lipset: tanmateix, en les societats postmodernes, les tàctiques de les elits per privar el poble de la participació a l’hora  d’autogovernar-se també s’han modernitzat. Són més agudes, menys perceptibles, però igual de frustrants.

És ben cert, seguint el criteri de l’autor, que la revolució industrial i la incessant evolució tecnològica que han tingut lloc al llarg dels últims tres segles, liderades per una economia capitalista, van permetre a les classes baixes i, sobretot, mitjanes, a aspirar i assolir uns nivells de vida més alts, un factor indispensable per a l’establiment definitiu de les democràcies en les societats occidentals. Ara bé, Lipset no posa èmfasi suficient, al meu entendre, en les conseqüències d’aquesta revolució social i econòmica per a les classes altes, que, sens dubte, són les que en van sortir, i encara succeeix avui, més beneficiades. No es pot negar que les classes baixes i mitjanes han sofert un increment del nivell de vida i de les seves aspiracions individuals i col·lectives, però tampoc s’ha d’obviar que les classes altes i propietàries s’han fet amb el control del poder econòmic, s’han enriquit de manera exponencial i el seu poder ha augmentat de manera semblant, i, d’aquesta manera, la seva influència política s’ha imposat. El poble aspirant a la llibertat i a l’autogovern ja no està en mans de l’autoritat religiosa ni militar, ara ha caigut en unes mans molt més toves, anònimes, gairebé confortables, però alhora asfixiants i despietades: l’autoritat del diner, dels mercats i de les finances.

No és cert, tampoc, que això hagi significat un pas enrere per a la democràcia. Però sens dubte aquest punt tampoc és un punt final. En un moment de crisi com han estat aquests últims anys sembla que el poble ha estat despertant, ha tornat a ser conscient que el punt on havia arribat durant la transició no és una fita democràtica insuperable, sinó un descans natural, merescut, abans de lluitar de nou, aquesta vegada contra una classe opressora gairebé invisible i inalterable, renovada i molt més sofisticada. Tal i com Lipset deixa entreveure, cada vegada que la classe mitjana s’ha vist contra les cordes, la seva lluita ha estat sinònim de canvi i d’avenç social i democràtic. Els moments de bonança econòmica han acompanyat les classes mitjanes al llarg d’aquests últims quaranta anys, i aquestes han viscut còmodament. Una de les conclusions que Lipset ens proposa, precisament, és que la legitimitat del govern democràtic és menys qüestionada quan el benefici econòmic és palpable. Però en un moment d’estancament econòmic com és l’actual, les classes mitjanes s’han empobrit i veuen amenaçada la seva posició i la seva qualitat de vida. L’inconformisme i la desconfiança creix i l’estabilitat es debilita. És probable, doncs, que la crisi l’estiguem interpretant malament i a curt termini. En la meva opinió, la crisi ha fet brotar un clam contra les elits polítiques i econòmiques. Per enèsima vegada en la història, les crítiques al sistema tenen l’oportunitat de fer-se un lloc en la consciència social.

M’agradaria aclarir un concepte que he estat utilitzant al llarg del text: la classe mitjana. Com va explicar el sociòleg Xavier Martínez a la conferència a la que vam assistir, la societat s’està polaritzant en termes econòmiques en les societats amb capitalismes avançats. Tot sembla indicar que el procés de creixement social de les classes mitjanes ha minvat, i el fet de dedicar-li una conferència al fenomen ja n’és un símptoma que ho evidencia. Podem parlar, doncs, d’una major desigualtat entre classes i dins les classes mateixes.

Però és evident que ja no podem pas entendre el concepte de classe tal i com s’ha entès durant tota l’època contemporània, perquè ha quedat obsolet. Ara mateix, és difícil parlar de classes proletàries, mitjanes i altes basant-nos estrictament en factors econòmics. Segons el meu parer, les classes baixes i mitjanes, i fins i tot les altes, exceptuant les elits intocables i blindades, s’han homogeneïtzat en termes econòmics, culturals i socials, sobretot a partir de l’aparició de l’estat social, “l’estat del benestar”, que ha aconseguit garantir un cert nivell d’igualtat entre elles. Aquesta homogeneïtzació de classes s’ha d’entendre en contraposició, òbviament, a la connotació de classe social que aparegué arran de la revolució industrial.

En el context actual, no es pot entendre el conflicte de classes basant-nos en la relació empresari i treballador. Com va proposar el professor Josep Guiu en una rotunda intervenció en el debat posterior a la conferència, la gran diferència entre classes no és la clàssica, sinó que vivim en una societat en que els tres estrats socials tradicionals s’han quedat en un mateix pla, amb desigualtats internes evidents però relatives, però, sobretot, amb unes desigualtats totalment marcades, inimaginables, amb una nova classe que ha aparegut amb l’avenç furtiu del capitalisme. Aquesta nova classe és encara desconeguda per a la classe mitjana, una classe mitjana a la qual he estat fent referència contínuament amb el convenciment que en la societat actual, aquesta classe mitjana és la que engloba una gran majoria de la població, sempre en les societats occidentals.

Avui, aquesta nova classe imperant, controla el poder i el diner, controla les multinacionals, les indústries militars, l’avenç de la tecnologia i els mitjans de comunicació. Aquesta és la nova autoritat, una classe desconeguda i que s’amaga del coneixement públic. La mateixa que sotmet una classe mitjana als seus interessos.

Tal i com per a l’avenç de la democràcia la consciència de classe va ser essencial en molts països i en moltes revolucions, ara és el moment que la nova classe mitjana, que ho aglutina gairebé tot, s’uneixi i cobri la mateixa consciència de classe que els obrers britànics del s. XVIII, que comenci, altra vegada, una vertadera lluita de classes, amb una perspectiva refinada, ja que, només així, podrem començar a construir, altra vegada, el millor sistema democràtic de la història.Si alguna cosa sé del cert, és que una democràcia es fa més inassolible a mesura que ens hi apropem. La percepció que el conjunt de la societat té de l’ideal democràtic es refina en cada generació; els objectius dels moviments socials canvien la forma i el fons de la protesta, la lluita de les classes baixes es democratitza i l’ambició de les classes mitjanes i de la burgesia no frena. És ben cert, com descriu Lipset, que aquests dos grups socials han estat impulsors i causants de l’avenç democràtic al llarg de la història contemporània. Així mateix, un dels avenços democràtics més dignes de mencionar és que les elits militars i religioses, i el control social que exercien mitjançant l’autoritat moral o la repressió política, ambdues de legitimitat discutible i discutida, s’han difuminat per deixar pas a unes elits polítiques i econòmiques, unes elits diferents, desconegudes, que han portat les societats a un paradigma diferent, desconegut. Aquest és un dels triomfs definitius, al meu entendre, de la “tercera onada” democràtica als països “occidentals”. És indiscutible que en un primer moment les classes baixes i mitjanes entenguessin aquest fet com una victòria, digna de ser cridada als quatre vents . Era lògic imaginar que  seria el poble qui prendria les regnes i qui s’autogovernaria; ara sí, definitivament. Els règims autoritaris quedaven enrere i el poble passava al primer pla.

Aquest mateix poble, però, ha vist, uns anys després, que les elits polítiques i econòmiques s’han convertit en una emmascarada i difusa continuació del règim autoritari. La importància de fomentar una “societat civil participativa” és una de les claus de l’èxit del bon funcionament democràtic, recorda Lipset: tanmateix, en les societats postmodernes, les tàctiques de les elits per privar el poble de la participació a l’hora  d’autogovernar-se també s’han modernitzat. Són més agudes, menys perceptibles, però igual de frustrants.

És ben cert, seguint el criteri de l’autor, que la revolució industrial i la incessant evolució tecnològica que han tingut lloc al llarg dels últims tres segles, liderades per una economia capitalista, van permetre a les classes baixes i, sobretot, mitjanes, a aspirar i assolir uns nivells de vida més alts, un factor indispensable per a l’establiment definitiu de les democràcies en les societats occidentals. Ara bé, Lipset no posa èmfasi suficient, al meu entendre, en les conseqüències d’aquesta revolució social i econòmica per a les classes altes, que, sens dubte, són les que en van sortir, i encara succeeix avui, més beneficiades. No es pot negar que les classes baixes i mitjanes han sofert un increment del nivell de vida i de les seves aspiracions individuals i col·lectives, però tampoc s’ha d’obviar que les classes altes i propietàries s’han fet amb el control del poder econòmic, s’han enriquit de manera exponencial i el seu poder ha augmentat de manera semblant, i, d’aquesta manera, la seva influència política s’ha imposat. El poble aspirant a la llibertat i a l’autogovern ja no està en mans de l’autoritat religiosa ni militar, ara ha caigut en unes mans molt més toves, anònimes, gairebé confortables, però alhora asfixiants i despietades: l’autoritat del diner, dels mercats i de les finances.

No és cert, tampoc, que això hagi significat un pas enrere per a la democràcia. Però sens dubte aquest punt tampoc és un punt final. En un moment de crisi com han estat aquests últims anys sembla que el poble ha estat despertant, ha tornat a ser conscient que el punt on havia arribat durant la transició no és una fita democràtica insuperable, sinó un descans natural, merescut, abans de lluitar de nou, aquesta vegada contra una classe opressora gairebé invisible i inalterable, renovada i molt més sofisticada. Tal i com Lipset deixa entreveure, cada vegada que la classe mitjana s’ha vist contra les cordes, la seva lluita ha estat sinònim de canvi i d’avenç social i democràtic. Els moments de bonança econòmica han acompanyat les classes mitjanes al llarg d’aquests últims quaranta anys, i aquestes han viscut còmodament. Una de les conclusions que Lipset ens proposa, precisament, és que la legitimitat del govern democràtic és menys qüestionada quan el benefici econòmic és palpable. Però en un moment d’estancament econòmic com és l’actual, les classes mitjanes s’han empobrit i veuen amenaçada la seva posició i la seva qualitat de vida. L’inconformisme i la desconfiança creix i l’estabilitat es debilita. És probable, doncs, que la crisi l’estiguem interpretant malament i a curt termini. En la meva opinió, la crisi ha fet brotar un clam contra les elits polítiques i econòmiques. Per enèsima vegada en la història, les crítiques al sistema tenen l’oportunitat de fer-se un lloc en la consciència social.

M’agradaria aclarir un concepte que he estat utilitzant al llarg del text: la classe mitjana. Com va explicar el sociòleg Xavier Martínez a la conferència a la que vam assistir, la societat s’està polaritzant en termes econòmiques en les societats amb capitalismes avançats. Tot sembla indicar que el procés de creixement social de les classes mitjanes ha minvat, i el fet de dedicar-li una conferència al fenomen ja n’és un símptoma que ho evidencia. Podem parlar, doncs, d’una major desigualtat entre classes i dins les classes mateixes.

Però és evident que ja no podem pas entendre el concepte de classe tal i com s’ha entès durant tota l’època contemporània, perquè ha quedat obsolet. Ara mateix, és difícil parlar de classes proletàries, mitjanes i altes basant-nos estrictament en factors econòmics. Segons el meu parer, les classes baixes i mitjanes, i fins i tot les altes, exceptuant les elits intocables i blindades, s’han homogeneïtzat en termes econòmics, culturals i socials, sobretot a partir de l’aparició de l’estat social, “l’estat del benestar”, que ha aconseguit garantir un cert nivell d’igualtat entre elles. Aquesta homogeneïtzació de classes s’ha d’entendre en contraposició, òbviament, a la connotació de classe social que aparegué arran de la revolució industrial.

En el context actual, no es pot entendre el conflicte de classes basant-nos en la relació empresari i treballador. Com va proposar el professor Josep Guiu en una rotunda intervenció en el debat posterior a la conferència, la gran diferència entre classes no és la clàssica, sinó que vivim en una societat en que els tres estrats socials tradicionals s’han quedat en un mateix pla, amb desigualtats internes evidents però relatives, però, sobretot, amb unes desigualtats totalment marcades, inimaginables, amb una nova classe que ha aparegut amb l’avenç furtiu del capitalisme. Aquesta nova classe és encara desconeguda per a la classe mitjana, una classe mitjana a la qual he estat fent referència contínuament amb el convenciment que en la societat actual, aquesta classe mitjana és la que engloba una gran majoria de la població, sempre en les societats occidentals.

Avui, aquesta nova classe imperant, controla el poder i el diner, controla les multinacionals, les indústries militars, l’avenç de la tecnologia i els mitjans de comunicació. Aquesta és la nova autoritat, una classe desconeguda i que s’amaga del coneixement públic. La mateixa que sotmet una classe mitjana als seus interessos.

Tal i com per a l’avenç de la democràcia la consciència de classe va ser essencial en molts països i en moltes revolucions, ara és el moment que la nova classe mitjana, que ho aglutina gairebé tot, s’uneixi i cobri la mateixa consciència de classe que els obrers britànics del s. XVIII, que comenci, altra vegada, una vertadera lluita de classes, amb una perspectiva refinada, ja que, només així, podrem començar a construir, altra vegada, el millor sistema democràtic de la història.

Un any després del 15M

Ha passat un any des de la primera concentració d'indignats que va aglutinar milers i milers de persones en moltes ciutats catalanes, espanyoles i de la resta del món. Aquesta ha estat un moviment que ha posat de manifest un malestar social considerable cap a la institució política i que ha qüestionat els valors del capitalisem que han impregnat la nostra societat. Des del seu inici, si alguna cosa ha qudat clara, és que el problema, en comptes de solucionar-se totalment o parcial, ha empitjorat i s'ha fet visible més enllà dels ulls de "quatre revolucionaris d'esquerres", com s'entestaven a dir alguns.

Tot i que el conflicte sí que s'ha visualitzat, la consciència social general no és d'indignació, sinó de resignació, de "qui any passa, any empeny", de preocupar-se en prou feines d'arribar a final de mes, de ser d'hora a casa per veure el teu programa preferit de Telecinco al silló.

I dic en general perquè també és veritat que moltes assemblees i associacions creades durant el maig passat s'han mantingut actives, han suportat aquest oblit sobtat i han continuat lluitant per una causa que els motiva, obligats gairebé per la seva ètica. Alguns no s'han cansat, encara, de mirar al seu voltant.

L'actuació dels mitjans de comunicació, doncs, és clau per formar aquesta consciència social. Això ho saben molt bé els governs i les grans empreses, que s'ha pres la molèstia de fer veure als seus conciutadans que aquest moviment està més mort que viu, que és un moviment desorganitzat, descontrolat, radial, extremista i mentider.

Mitjançant aquesta tàctica els mitjans, si més no la gran majoria, gràcies a l'influència que reben del govern o a la financiació publicitària de les multinacionals, han  aconseguit deslegitimar el moviment i allunyar-lo de la gent del carrer.

El món capitalista en el que vivim, terroríficament semblant al que se'ns presenta a 1984 de George Orwell o al Món Feliç d'Aldous Huxley, no vol éssers que no cumpleixin amb la seva obligació de passar per allà on toca, de fer el que es diu i de callar si no s'entén. Aquest moviment ha disparat totes les alarmes de l'autoritat, d'aquest Gran Germà que tot ho controla i que tot ho sap, com a Telecinco.

Aquesta desorganització i aquest descontrol, que més aviat s'hauria d'anomenar "acontrol", no ha de ser la por, sinó la il·lusió, no hauria de ser el caos, sinó la cooperació. Aquest moviment no s'entén perquè portem molt de temps tancats en un model que ens sentim nostre però que ens han imposat. No sabem què hi ha fora però a la vegada ens fa por saber-ho. El mètode assembleari dels indignats no s'entén perquè col·lisiona frontalment amb el rumb de la nostra societat, ensinistrada per jerarquitzar i per establir codis de comportament, per dir el que està bé i el que no ho està a base de lleis. La gent té por de viure sense una autoritat que pugui exercir la violència quan algú surti dels camí. La gent té por perquè això és el que volen els que ens guien per aquest sender que ens condueix a la mort dels sentit crític. Això és el que els mitjans mai no han dit ni diran. Això és el que el 15M anhela però que mai serà publicat. Perquè ha de ser així.

Crònica d'una il·lusió

UAB, 11h

Falten dues hores per què comenci l’acte de presentació d’Universitats per la Independència a la UAB. L’activitat al Campus de la universitat és totalment normal. El sol pica contra la Plaça Cívica i les terrasses dels bar estan plenes de gent que esmorza tot llegint el diari, com en qualsevol dia normal. En una taula, un nombrós grup d’estudiants no esmorza. Gesticulen gràficament, es mouen agitadament i parlen i riuen enèrgicament. Són els promotors de l’esdeveniment i n’estan acabant de polir els últims detalls. Durant aquesta setmana, ells sí, han paralitzat la seva activitat rutinària i s’han centrat en l’organització i la promoció de l’acte: “Fa temps que estem treballant en això, i, especialment aquestes dues setmanes, no hem parat. Espero que surti bé. No, espera, ha de sortir-hi, seria el més lògic”. Una mica més tard, emprenen el camí cap a la Facultat de Lletres. Caminen pesadament a través d’una pujada, allargada pel silencia que es crea, tan sols interromput per algun comentari irrellevant. El moment s’acosta i els nervis comencen a interferir l’eufòria inicial.

Una mica abans de dos quarts d’una els joves es planten davant l’Auditori. Una imponent sala s’obre davant seu. “És molt gran, potser massa”, comenten, tot bromejant però deixant entreveure, alhora, un cert grau de dubte en la seva expressió. Comencen les corredisses, la quinzena d’integrants del grup no paren de moure’s. Entren i surten, van amunt i avall per assegurar-se de que tot serà perfecte. Col·loquen les estelades acuradament damunt l’escenari, després de discutir durant cinc minuts com han d’estar disposades, i instal·len una taula a l’entrada per recollir adhesions al grup. Tot està a punt, encara queden vint minuts, però la sala segueix completament buida.

 Comencen a arribar, en comptagotes, algunes persones. S’acosta el moment decisiu i el ritme en que va arribant gent és insuficient. A la una, unes trenta persones estan assegudes asimètricament al llarg de les files de butaques buides. Les cares d’incertesa del públic, expectant, es troben amb les de decepció de l’organització. “Esperem uns minutets, que en Cardús és a fer un cafè i la gent sempre va una mica tard, a més n’hi ha molts que deuen acabar classes a la una i ara vindran...”. Poc després de l’aprovació unànime del grup, com per art de màgia, el ritme d’afluència es multiplica, s’accelera descontroladament. Curiosos i convençuts van entrant a la sala, uns deixen les dades, els altres conversen. “Mireu, mireu, aquells no els havia vist mai, aquells són de Girona, aquells de Vic, i m’han dit que està venint en Junqueras!”. Efectivament, al cap d’un parell de minuts entra Oriol Junqueras, líder d’ERC, i es dirigeix a la taula de l’entrada: “Això fa molt bona pinta, enhorabona! Com a professor de la UAB, també em puc adherir, jo?”. Tot seguit arriba Salvador Cardús, un dels ponents. Ara sí, ja és tot a punt per començar.

Més de la meitat de les quatre-centes vint-i-cinc localitats estan ocupades per gent diversa, desconeguda, heterogènia. S’apaguen els llums, es veuen alguns flaixos i algunes càmeres de vídeo es posen en marxa. Es dóna la benvinguda als assistents i s’inicia la cerimònia amb el vídeo promocional de l’ANC. Quan es tornen a obrir, esclaten els aplaudiments i, sobretot, la sala s’inunda de somriures. L’acte segueix protocolàriament amb la intervenció de Jordi Manyà, membre de l’ANC, es presenta el col·lectiu universitari i es tanca amb un emotiu discurs a càrrec del professor Salvador Cardús.

La gent s’aixeca encara amb el somriure a la boca, orgullosa. Deu minuts després la sala torna a ser buida. Els organitzadors respiren amb tranquil·litat i es feliciten mútuament. Es despengen les estelades amb la sensació que quan es tornin a penjar, es farà amb el convenciment de saber que la flama crema fermament entre els universitaris catalans. “La gent ha marxat molt motivada i estem molt contents, és el que volíem. Avui s’han adherit més de cinquanta persones al nostre col·lectiu!”. Els organitzadors s’acomiaden i es desitgen un bon cap de setmana. Es veuran a la següent reunió, pensant en el proper acte, i amb l’alegria de saber que aquesta vegada, segurament, seran més d’una quinzena. 

Presentació d’Universitats per la Independència a la UAB

La UAB vol cristal·litzar la consolidació de la sectorial universitària de l’ANC amb un acte multitudinari

Aquest dijous 26 d’abril es celebrarà la presentació d’Universitats per la Independència, grup coordinador a la UAB a nivell universitari de l’ANC. L’esdeveniment tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, amb capacitat per a 425 persones, a les 13h. Serà conduit per un representant del grup universitari i s’estructurarà entorn les ponències del sociòleg Salvador Cardús i un dels membres del Secretariat Nacional de l’ANC, Jordi Manyà. Finalment, s’obrirà un torn obert de preguntes.

Universitats per la Independència és una de les Sectorials de l’ANC i pretén agrupar i canalitzar tot el potencial independentista universitari, tant estudiants com PAS i PDI, més enllà de les diferents ideologies polítiques. Aquest grup de treball troba el seu punt de partida en un acte celebrat el mes passat a la UPC, que va comptar amb més de 200 assistents i va donar pas a la creació d’una dotzena de grups de treball en les diverses universitats catalanes. Ara per ara, el grup de la UAB consta de més de 150 adherits.

La UAB és la primera universitat que organitza un esdeveniment d’aquest tipus de manera autònoma. Aquesta acció significarà la primera aparició de l’ANC en un acte públic a la UAB i ha de servir, segons els organitzadors, “per convèncer els indecisos i animar als convençuts a col·laborar en la iniciativa”, així com “per fer participant a tothom en el procés de l’assoliment de la independència, treballant per assegurar la viabilitat de l’estat propi el dia de demà”.

Des de l’ANC s’ha recalcat la importància que ha de tenir aquesta sectorial en el procés cap a la independència. El col·lectiu universitari sempre ha estat clau en les mobilitzacions socials i és especialment rellevant per la seva inevitable incidència en la construcció d’un futur immediat.

Home TOP 5

1. GIRLS - FATHER, SON, HOLY GHOST

2. KING CRIMSON - IN THE COURT OF THE CRIMSON KING

3. CREAM - DISREALI GEARS

4. NUEVA VULCANO - PRINCIPAL PRIMERA

5. CLOUD NOTHINGS - ATTACK ON MEMORY

La lengua, un bien cultural que no debemos asesinar

Si bien es verdad que la gramática española es compleja (aunque no más que la de muchas otras lenguas, de hecho la mayoría) y que quizá nos podríamos comunicar eficientemente, no sé si más o menos, realizando una simplificación de las normas ortográficas actuales, también lo es que la necesidad de cambiar el código se desvanece si consideramos diversas cuestiones:

Debemos tener en cuenta que la lengua española se ha ido creando a lo largo de los siglos y ha sufrido muchas variaciones que se han producido espontáneamente, debido a su uso oral sobre todo. Hemos llegado a un punto (siglo XX) en que las normas son estrictas, y lo son no por gusto sino por motivaciones ‘científicas’. Una vez estudiado el recorrido de la lengua des de tiempos pasados hasta nuestro presente, los estudiosos han intentado plasmar en libros la lógica de la gramática de la lengua. Este es un trabajo que se debe tener en cuenta, así como la evolución natural del lenguaje hasta nuestros días; por lo tanto, esta es una de las razones que deben frenarnos a la hora de romper esta evolución por completo, destruir la lengua escrita para la simple comodidad del que la usa.

Cada palabra tiene una razón de existir y de escribirse tal y como se escribe, ya sea por facilitar la diferenciación, ya sea por la procedencia original de la palabra. Este es una valiosa característica que alberga cada una de las palabras y que no le debemos quitar. Cada palabra lleva debajo una historia propia, un modo de entender la historia misma de la lengua, y que al eliminarla, nos empobrecería a todos como colectivo. Como generación de paso entre nuestros abuelos y nuestros nietos, debemos tener respeto tanto a unos como otros.

También considero que a una sociedad como la nuestra, acomodada en una desesperante sencillez intelectual, basada en el pragmatismo, inactiva y destructora de valores, una de las cosas en que debe aferrarse y que debe conservar a muerte es la escritura, como modo de agarrarse al conocimiento mismo. Ya poco pensamos, solo nos faltaría eliminar este pequeño agujero de luz.  Esa posibilidad de escribir, de crear mediante la lengua, de pensar, opinar, criticar, expresar, reír y llorar, transmitir sentimientos. Hay que ser solo un poco romántico para darse cuenta que la simplificación del código escrito sería un acto que nos perjudicaría más que nos beneficiaría como comunidad y como ser pensante.

_____________________________________________________________________________

Nick Drake - Place to be

29M: Desastre general

Un dia com avui hom es pregunta sobre el sentit de la vida. Quin és el nostre lloc en aquesta societat? Per què està estrocturada d'aquesta manera, tan complexa, tan científica, tan corrupte, tan interessada, tan impersonal i materialista? Val més agafar-s'ho amb humor. És en un dia com avui que hom pot plantejar-se si les ocupacions serveixen per fer pressió, si les vagues serveixen per causar el caos de veritat o si cremar un Starbucks serveix a la gent dels mitjans (influenciats qui sap si per algun dels mandataris de la gran cadena de cafeteries) per treure ferro a l'assumpte que a priori interessa, i deixar a la gent encara més desconcertada. Jo penso que tot plegat és relatiu. Ni una cosa ni l'altra. La gent vol evadir-se d'aquest embolic político-econòmico-socio-cultural-sindical i arribar a final de mes, tenir feina, amics, sexe, drogues i rock'n'roll. Aquest bucle en el que hem entrat i que s'accentua amb la crisis econòmica afligeix a la gent del carrer, la deixa indefensa, i entre els que protesten i els que es queixen dels que protesten ens oblidem de que ens estem barallant entre nosaltres mentre els propietaris de les grans entitats financeres i multinacionals es freguen les mans, tot fumant-se un Montecristo en el jacuzzi de l'àtic de la seva humil caseta. 

És que la reforma laboral és molt important, pensareu. Potser sí. En tot cas això és el que ens volen fer creure. I pel que sembla els està sortint prou bé. Ens tenen a tots per aquí i per allà, estirant-nos els cabells per una pujada de taxes, per l'acomiadament improcedent, per què el nostre equip de futbol ha perdut, perquè un altre vegada hi ha corrupció a València i genocidi cultural a Mallorca. I què hem solucionat? Jo diria que ben poca cosa. La sensació que tinc és que cada vegada ens barallem més i cada cop estem més desesperats. Fem vaga perquè, si no què fem?

Ara bé, tots aquests problemes són, en realitat, misèria i companyia. Tenim els ulls tan tancats i estem tan ocupats intentant fer de la nostra trista vida una vida no tant trista que ens costa pensar i mirar més enllà. És més, ens fa mandra. Potser hauriem de veure que el sistema capitalista que es va instal·lant al subconscient de la gent des de la revolució industrial i que s'accentua l'últim mig segle està acabant, justament, amb el nostre esperit crític, amb els nostres valors, amb les nostres voluntats, les nostres ambicions i les nostres dignitats. I així la societat queda a mercè, cada vegada més dels que tenen i volen més poder econòmic i polític (diuen que qui més en té més en vol, oi?).

L'autèntica rebel·lió hauria de ser, doncs, no contra la mateixa societat, cosa que la divideix i la debilita, sinó contra la tirania dels mercats financers, l'absurditat de la competitivitat que ens torna a tots bojos.  Hauria de ser contra aquests monstres que sembren la misèria i que ens encomanen aquesta estúpida febre pel poder. Per què estem discutint sobre els drets del treballador quan hi ha milions de nens a tot el món que són explotats i oprimits, anul·lats? Per què ens queixem de una pujada de taxes quan a tot el món hi ha milions de gent sense aigua corrent? I un llarg etcètera, com sabreu. 

És clar. Això és una autèntica utopia. Però penseu que, com diu Nike i els seus treballadors que fan 16 hores al dia, impossible is nothing. Mentre no hi hagi una massa social que vegi que el capitalisme no és el camí a seguir, és cert que és difícil fer res, però mentrestant, correm el perill de ser cada vegada menys reactius al genocidi crític que ens amaga aquesta estructura. Doncs això, mentrestant, deixem de cremar petites empreses i cremem més McDonald's (sí, a mi també em sap greu per això de les hamburgueses d'un euro).

_______________________________________________________________________________

Guillamino i Pedrals - Rates (Live!)

La violència que no interessa

Com els contenidors que cremaven ahir, les persones també som inflamables i també ens encenem. Sobretot quan veiem que es dóna més importància a la destrossa d’un bé material que a la d’un servei públic. Per què els mitjans i els polítics s’entesten a destacar la violència dels que ells anomenen "quatre radicals d’esquerres” i deixen gairebé en segon pla que l’estat del benestar se n’està anant en orris? Per què no parlen de la violència emprada pels antidisturbis contra la gent que protesta pacíficament? Dotze ferits? Només dotze? Que un cop de porra no provoca una ferida? Per què els governs condemnen la violència quan l’estat espanyol destina una bestiesa en despesa militar i és un dels principals exportadors d’armes del món? Que no em diguin que això no és hipocresia, que cadascú de nosaltres paga més per violència que no pas pels desperfectes que es provoquin en mil protestes “violentes”. Sí a les retallades coherents, però no a la distorsió de la informació, no a l’engany i no a una democràcia de pacotilla.

Imperdibles

Un llibre: Un món feliç, escrit per Aldous Huxley el 1932, és una caricatura en forma de crítica en que l'autor anglès intenta retratar la societat caracteritzada pel control social d'un Gran Germà, l'avenç de la tecnologia, l'optimització de l'economia i la subordinació subliminal de tota la població cap a aquests nuclis de poder, convertint-se en simples peons, en petites peces d'un món pervers, deshumanitzat i consumista. 

Ubicada a Londres l'any 2540, el llibre ens presenta una societat on la creació de les persones és mecanitzada i controlada. La gent forma part d'un col·lectiu caracteritzat per la superficialitat i l'absència de pensament crític i llibertat, on cadascú és creat amb una una posició social definida i destinat a complir objectius concrets. No existeix el dolor ni el patiment, la societat viu embriagada per l'efecte del Soma, una droga que allibera i alegra a tothom; que adorm i fa inofensiu a l'individu. Tothom forma part d'El Gran Estat. No hi ha família ni amor, només relacions sexuals esporàdiques i absents d'emocions. No hi ha mort, només desaparició.

En aquest context, trobem Bernarnd Marx (homenatjant a Karl Marx), una persona que ha patit una anomalia en la seva creació. És diferent a la resta, un inadaptat social. En ell apareix el sentit crític i es nega a prendre Soma, es rebel·la contra aquesta societat. En una visita turística als 'Salvatges', una tribu que viu fora d'aquest Gran Estat, amb lligams familiars, amor, naixement i mort, queda fascinat i decideix emportar-se un jove cap a la seva societat, introduint un estrany al Gran Estat. Un experiment. Els homes més poderosos decdeixen apartar i marginar Bernarnd. Està plantejant dubtes i qüestiona el funcionament i els valors del Gran Estat.

Finalment decideix exiliar-se en un far. Ha arribat a convertir-se en un famós per la introducció del Salvatge, per ser un estrany, una celebritat. Allà s'aïlla i agafa com a costum masturbar-se. Aquesta estranya pràctica atrau molts visitants, curiosos i periodistes. Quan ell decideix obrir la porta al món de nou, acaba socumbint en una gran orgia de sexe i Soma. L'endemà pensa i actua.

Una pel·lícula: Funny Games: L'any 1997 s'estrena la producció austríaca dirigida per Michael Haneke. Amb un inici magistral ens fa una bona metàfora del que ens trobarem a la pel·lícula. Una família burgesa es disposa a passar uns dies de vacances en una segona residència. La primera i una de les més magistrals escenes de la pel·lícula, comença mostrant el viatge en cotxe dels pares i el nen. Escoltant música clàssica i amb un somriure a la boca, conduint per una carretera sinuosa, bonica, en un dia lluminós i espèndid, es superposa per a nosaltres, els espectadors, els crèdits inicials acompanyats d'una cançó de rock dur, que transmet caos i bogeria. Nosaltres continuem veient les cares de la família, escoltant música clàssica dins del cotxe, somrient. 

Aquest thriller psicològic pot recordar-nos a la mítica Taronja Mecànica d'Stanley Kubrick, on el terror s'apodera del personatge contraposant-se amb l'actitud amable del maltractador, on la violència apareix amb un rerefons d'infinita educació, totalment planificada i exercida a consciència, premeditada i sense motiu aparent. Simplement diversió. 

Dos personatges vestits de blanc apareixen a la casa presentant-se com a convidats dels veïns. Després de dos o tres encontres premeditats amb la família, s'instal·len a casa seva i els adverteixen que els mataran. Jugaran a matar. Faran patir per plaer. Però a més d'un argument sòrdid i penetrant com aquest, Haneke juga amb escenes carregades de lírica realment destacables. La pel·lícula té tocs d'humor i pica l'ullet al cine d'avantguarda. El guió és espèndid. Una obra mestra. 

Un disc: OK Computer. Els britànics Radiohead treien l'estiu de 1997 el seu tercer LP després del seu exitós The Bends. Aquest àlbum inclou, entre d'altres, exitosos temes com Paranoid Android, No Surprises o Karma Police, però tots els temes són realment interessants des d'un punt de vista estètic i molt treballats harmònicament. També s'han de tenir en compte les lletres, amb tocs de surrealisme.  De fet, això no era res de nou en la banda liderada per Thom Yorke, però sí que OK Computer va resultar ser més introspectiu, més salvatge i amb tocs de  psicodèlia que els treballs anteriors. Això sí, conservava un punt de pop-rock que el fa totalment accessible, tant a les oïdes més sibarites com a les més populars. 

Però aquest grup de pop-rock intel·lectual demostra, i es mostra davant del seu temps com una banda innovadora i coherent amb el seu projecte, que s'inicia el 1993 amb Pablo Honey i continua el 2000 amb el mític Kid A, on introdueix bases electròniques i unes mescles molt més produïdes. Des de llavors els treballs són continus l'últim disc, The King of Limbs, va ser presentat l'any passat.

Malauradament, els concerts que ofereix la banda britànica són escassos. La seva única data confirmada per aquest 2012 a la península és al Bilbao BBK Live, on compartirà cartell amb The Cure. 

Contrast musical

Per fi hem tornat a veure concerts a la Jazz Cava, i aquest cap de sertmana ho hem fet per partida doble. Divendres vam poder veure altre vegada els vigatans FP, formació que ja s'ha consolidat com a un dels millors grups de punk de l'última dècada a nivell comarcal. El concert, amb poca afluència de públic, va ser un repàs dels millors temes de la banda entre cançó i cançó del nou disc (Pedres contra planetes) que també van interpretar, presentat l'any passat. Malgrat alguns problemes tècnics amb el capçal de l'amplificador de guitarra, els fans incondicionals dels FP van poder gaudir d'un concert complet, van poder cridar, ballar i marxar suats. Bona senyal.

L'endemà, el punk va desaparèixer per deixar pas a l'indie-pop dels Seihos. Aquest grup català, actiu des de 2001, editaven uns anys més tard el seu primer EP, 'All The Little Pigs Fly', i  ara venien a la cava per portar-nos els temes del seu útlim àlbum, "The Seihos-2 (2011)", després de presentar el primer el 2009. The Seihos és un grup prou conegut a La Plana per les seves actuacions anteriors. De fet, aquesta és la cinquena vegada que The Seihos tocaven a la capital osonenca, encara que ho feien per primer cop a la Jazz Cava. Sí que havien tocat al Mercat de la Música Viva o a les Barraques per la festa major. 

TWO (2) - THE SEIHOS

Amb Guillem Haro a la guitarra i la veu, Adrià Albareda als teclats, Xavi Haro a la bateria i Martí Maymó al baix, també baixista de Manel, aquesta formació barcelonesa mostra una gran influència dels grups de Brit-pop de les últimes dècades, com poden ser, sobretot, Vampire Weekend o The Strokes, encara que també són capaços de mesclar perfectament aquesta música amb patrons de jazz, de blues i d' ska clàssic. La clau del grup barceloní és la gran capacitat tècnica dels quatre components i l'originalitat i la lleugeresa dels temes, molt elaborats i ballables alhora. Podeu escoltar-los aquí.

__________________________________________________________________________________

Avui un tema dels mítics Strokes:

The Strokes - Reptilia

Jornada negre per l'AEC Manlleu

L'actualitat d'aquesta setmana en clau esportiva i comarcal passa indubtablement pel Camp Municipal d'Esports de l'AEC Manlleu. Els dos equips puntals de l'entitat esportiva, el primer equip i el juvenil A, han disputat, respectivament, un dels partits més importants en els seus calendaris. 

El juvenil A, que juga a Divisió d'Honor, la millor lliga en que es pot competir en aquesta categoria, va veure's les cares aquest dissabte amb el que ha estat el campió i el millor equip d'aquesta competició els darrers anys, el juvenil A del F.C. Barcelona. El Manlleu afrontava aquest partit amb el handicap que li suposaven les baixes d'Eric Gómez i Pau Sanmartín, jugadors fonamentals a l'onze de Jordi Florido. El Barça, en canvi, va sortir amb totes les seves armes conscient de la dificultat que suposa jugar en un camp petit com és el del Manlleu. 

El partit no va ser un exemple de bon joc per part de cap dels dos equips. L'intensitat va desaparèixer a partir dels vint minuts, quan Edu va marcar el primer gol amb un remat de cap a la sortida d'un córner. El segon i el tercer i definitiu gol del Barça també van venir a partir de jugades a pilota parada. Cap dels jugadors va brillar especialment però sí que Grimaldo, lateral esquerre dels blaugrana i el més jove sobre el terreny de joc, va donar mostres de la seva qualitat, internant-se per la banda freqüentment i mostrant una capacitat tècnica i una visió de joc excepcionals.

Grimaldo, un jugador amb un gran potencial

El primer equip, de Tercera Divisió, va disputar el diumenge el partit més esperat,de ben segur, per tota l'afició manlleuenca, el derbi osonenc contra l'UE Vic. El duel va disputar-se després de 12 anys d'absència del club vigatà en aquesta categoria. El derbi va resultar ser un cop dur per l'equip i l'afició del Manlleu que va acabar perdent per 2 a 4. El Vic va golpejar en els primers minuts de joc, però els manlleuencs van saber reaccionar i van capgirar el marcador, posant-se per davant abans d'arribar al descans. La segona part, però, va estar marcada pel domini aclaparador dels vigatans que van tornar a remontar fins arribar al definitiu 2-4. L'últim gol del Vic el va marcar un debutant a la categoria, Alguer Brugarola, un juvenil que marcava i tancava així el resultat.

Primer equip del Manlleu

_____________________________________________________________________________

Avui una cançó de (des)amor per ajudar a pair la derrota a la gent de Manlleu.

Baxter Dury - Isabel

(I)

Hot Snakes fa embogir la [2]

Els nordamericans Hot Snakes comencen a ser una llegenda viva del post-hardcore, o aquesta és la sensació que donava dijous passat la [2] de Nitsa. Formats al 1999 i després d'alguns entrebancs com una separació el 2005, els de San Diego van omplir la sala de fans i van demostrar que la gent es recordava d'ells i de les seves cançons. Van ser uns tres quarts d'hora molt potents i intensos i les gotes de suor s'impregnaven en les samarretes tan dels espectadors com dels músics, es respirava energia. Una veu cridanera i bruta jugava entre les melodies i els puntejos de guitarra i la distorsió es barrejaven en l'ambient. Entre els seus temes més coneguts destaquen No Hands o Automatic Midnight.

Hot Snakes

Van ser telonejats per No More Lies, també ja mítics a nivell nacional. Els de Sant Feliu de Guíxols, que havien començat a tocar abans que els mateixos Hot Snakes, fitxarien per BCore uns anys més tard i ara s'encarregaven d'obrir el que seria un dels concerts de l'any a la [2] i fer de la nit un homenatge al punk i el hardcore.

No more lies

Més enllà del concert, ja han sortit han sortit a la llum una dotzena de confirmacions més del Primavera Sound 2012, entre les quals destaquen, sorprenentment, Napalm Death, un dels pares del grindcore, Nayhem, formació del 1984 consagrats com a llegendes del black metal o Liturgy, també foscos de naturalesa. També hi ha confirmacions que s'adiuen més amb les caracerístiques del festival i els gustos del públic, com son Sleep, OFF!, Araabmuzik o White Denim.

Mayhem

________________________________________________________________________________
Avui una mica d'electrònica que no té cap mena de relació aparent amb la notícia

 Crystal Castles - Baptism

Bella perversió

Dilluns 5, 15:25

Barri de Santa Cruz, Sevilla

Sevilla brilla sota la llum del sol. El cel és blau i nítid. Els carrerons del casc antic, el barri jueu de la ciutat, amb les seves casetes blanques, els terres enrajolats, els passatges estrets i misteriosos et transporten a un punt geogràfic inconcret que podria correspondre's tan a Marrakech, uns pocs quilòmetres al sud, com a un poblet de la costa brava, molts quilòmetres al nord.

Però és Sevilla, la capital andalusa. La ciutat on les carreres universitàries valen la meitat que a casa nostra, un lloc on es poden trobar botiguetes pro-franquistes totalment fascinants i desfassades amb dependentes molt amables, la ciutat on pots anar de tapes i atipar-te (de veritat) a un preu que no resulta desorbitant. És Sevilla, una ciutat que a ple hivern transmet una sensació de primavera pre-pirinenca. Agradable. 

No hi ha temps per perdre i consumir cultura és una de les millors maneres d'aprofitar-lo un cop el sol ja s'ha amagat. Així doncs, a les 19.30 sóc al teatre Lope de Vega, un teatre modernista, amb un aforament per a unes 300 persones en els 3 pisos que el constitueixen. Una entrada al galliner costa 9 euros, un preu més que assequible pel que em disposo a veure. Núria Espert representarà La Violació de Lucrècia, un monòleg de Shakespeare que parla sobre la perversa ment humana, l'instint passional i irracional de la venjança, l'orgull, el sofriment i el torment del remordiment interior. Dirigit per Miguel del Arco.

Teatre Lope de Vega

Als seus 76 anys, Núria Espert és capaç d'actuar absolutament posseïda pel text i pels personatges durant l'hora i quart que dura l'espectacle. Totalment sola a l'escenari, amb un atrezzo gairebé minimalista, en blanc i negre, puresa i perversió. Una taula, una cadira, una làmpara, una gavardina i un llit entre cortines. Malgrat la fredor de l'espai físic, la consagrada actriu catalana atrapa, hipnotitza totes les mirades, totes les oïdes. 

Núria Espert

Núria Espert ja sap què és representar una obra de Shakespeare (Hamlet, 1960) i el teatre espanyol sempre l'ha respatllat i l'ha ajudat a créixer professionalment des de que als 19 anys va començar a fer-se un nom fora de l'escenari català. Només se li pot retreure un dramatisme excessiu, que, en el fons, es correspon perfectament a la situació representada.

________________________________________________________________________________

Avui, una música que no ve gaire al cas, però és que estic de vacances

My bloody valentine - When you sleep

Un cap de setmana fugaç

La setmana passada  es va celebrar la sisena edició del Primavera Club. Com ja sabeu per actualitzacions anteriors, el festival durava del dimecres 23 al diumenge 27 i actuaven una cinquantena de grups en diferents sales de la ciutat comptal. La veritat és que gairebé tot es concentrava a la sala Apolo i la [2] de Nitsa, és a dir al mateix recinte del Paral·lel. Només una vegada vaig abandonar aquest indret per anar al Casino de l'Aliança del Poblenou per veure un dels concerts que no em podia perdre, el dels nord-americans Girls.

El festival va estar marcat per una lleugera irregularitat pel que fa a la qualitat dels concerts. Deixant de banda les modes del moment i els grups que destaquen per coses que van més enllà de la música, es va trobar a faltar un mínim de qualitat que va fer baixar el nivell general de l'aconteixement en grups com Tigercats i Veronica Falls el dimecres o JEFF The Brotherhood el dijous, que van deixar indiferent el públic. Sobretot destacava la 'poca' afinació que va demostrar la cantant dels Veronica Falls en alguna cançó, cosa que els va fer deixar un regust agredolç. 

Veronica Falls a la [2]

No obstant això, el divendres i dissabte van ser dos dies en que el nivell va pujar de cop, L'eufòria, el carisme i el talent van despuntar brutalment. Estic parlant dels Girls, Pop Group i Unknown Mortal Orchestra el primer dia i de Mazes i els mítics Superchunk dissabte. Sens dubte un quintet que tot i tenir com a referent el pop-rock indie, són cinc branques, cinc estils diferents d'entendre la música i fer sonar els instruments. Girls amb un pop melòdic i aconstant-se al glam rock, Pop Group amb un post-punk que barrejava tocs de funk, Unknown Mortal Orchestra, un pop-rock molt més dissonant i elèctric, Mazes amb un garage fresc i Superchunk mitificant-se encara més amb un concert més que correcte.

Superchunk van tocar a l'Apolo

Malgrat els abonaments s'exhaurissin aviat (ara farà uns dos mesos), les sales presentaven un aspecte de buidor. A diferència d'altres anys, pocs cops van acabar omplint-se en un mateix concert, si és que va passar algun cop. Això demostra la gran quantitat d'opcions que et dóna un festival amb fins a tres concerts simultanis i que permeten apleguar molts gustos musicals diferents en un mateix esdeveniment.

Amb la vista posada a l'horitzó de l'estiu vinent, ja veiem com les formes fins ara disperses i inapreciables del Primavera Sound 2012 es van fent més clares i el festival va cobrant forma. Ho dic per les noves confirmacions que de segur que han alegrat l'espera a molta gent. Parlo de Wilco, Death Cab For Cutie, The XX, Beach House o Archers of Loaf, entre d'altres. Esperem que la llista no pari de créixer i donar-nos més alegries.

_______________________________________________________________________________
Avui Wilco, encara que se'm fa difícil triar un dels grups comfirmats. N'aniré penjant més.

Wilco - I'm a wheel