Un llibre: Un món feliç, escrit per Aldous Huxley el 1932, és una caricatura en forma de crítica en que l'autor anglès intenta retratar la societat caracteritzada pel control social d'un Gran Germà, l'avenç de la tecnologia, l'optimització de l'economia i la subordinació subliminal de tota la població cap a aquests nuclis de poder, convertint-se en simples peons, en petites peces d'un món pervers, deshumanitzat i consumista.
Ubicada a Londres l'any 2540, el llibre ens presenta una societat on la creació de les persones és mecanitzada i controlada. La gent forma part d'un col·lectiu caracteritzat per la superficialitat i l'absència de pensament crític i llibertat, on cadascú és creat amb una una posició social definida i destinat a complir objectius concrets. No existeix el dolor ni el patiment, la societat viu embriagada per l'efecte del Soma, una droga que allibera i alegra a tothom; que adorm i fa inofensiu a l'individu. Tothom forma part d'El Gran Estat. No hi ha família ni amor, només relacions sexuals esporàdiques i absents d'emocions. No hi ha mort, només desaparició.
En aquest context, trobem Bernarnd Marx (homenatjant a Karl Marx), una persona que ha patit una anomalia en la seva creació. És diferent a la resta, un inadaptat social. En ell apareix el sentit crític i es nega a prendre Soma, es rebel·la contra aquesta societat. En una visita turística als 'Salvatges', una tribu que viu fora d'aquest Gran Estat, amb lligams familiars, amor, naixement i mort, queda fascinat i decideix emportar-se un jove cap a la seva societat, introduint un estrany al Gran Estat. Un experiment. Els homes més poderosos decdeixen apartar i marginar Bernarnd. Està plantejant dubtes i qüestiona el funcionament i els valors del Gran Estat.
Finalment decideix exiliar-se en un far. Ha arribat a convertir-se en un famós per la introducció del Salvatge, per ser un estrany, una celebritat. Allà s'aïlla i agafa com a costum masturbar-se. Aquesta estranya pràctica atrau molts visitants, curiosos i periodistes. Quan ell decideix obrir la porta al món de nou, acaba socumbint en una gran orgia de sexe i Soma. L'endemà pensa i actua.
Una pel·lícula: Funny Games: L'any 1997 s'estrena la producció austríaca dirigida per Michael Haneke. Amb un inici magistral ens fa una bona metàfora del que ens trobarem a la pel·lícula. Una família burgesa es disposa a passar uns dies de vacances en una segona residència. La primera i una de les més magistrals escenes de la pel·lícula, comença mostrant el viatge en cotxe dels pares i el nen. Escoltant música clàssica i amb un somriure a la boca, conduint per una carretera sinuosa, bonica, en un dia lluminós i espèndid, es superposa per a nosaltres, els espectadors, els crèdits inicials acompanyats d'una cançó de rock dur, que transmet caos i bogeria. Nosaltres continuem veient les cares de la família, escoltant música clàssica dins del cotxe, somrient.
Aquest thriller psicològic pot recordar-nos a la mítica Taronja Mecànica d'Stanley Kubrick, on el terror s'apodera del personatge contraposant-se amb l'actitud amable del maltractador, on la violència apareix amb un rerefons d'infinita educació, totalment planificada i exercida a consciència, premeditada i sense motiu aparent. Simplement diversió.
Dos personatges vestits de blanc apareixen a la casa presentant-se com a convidats dels veïns. Després de dos o tres encontres premeditats amb la família, s'instal·len a casa seva i els adverteixen que els mataran. Jugaran a matar. Faran patir per plaer. Però a més d'un argument sòrdid i penetrant com aquest, Haneke juga amb escenes carregades de lírica realment destacables. La pel·lícula té tocs d'humor i pica l'ullet al cine d'avantguarda. El guió és espèndid. Una obra mestra.
Un disc: OK Computer. Els britànics Radiohead treien l'estiu de 1997 el seu tercer LP després del seu exitós The Bends. Aquest àlbum inclou, entre d'altres, exitosos temes com Paranoid Android, No Surprises o Karma Police, però tots els temes són realment interessants des d'un punt de vista estètic i molt treballats harmònicament. També s'han de tenir en compte les lletres, amb tocs de surrealisme. De fet, això no era res de nou en la banda liderada per Thom Yorke, però sí que OK Computer va resultar ser més introspectiu, més salvatge i amb tocs de psicodèlia que els treballs anteriors. Això sí, conservava un punt de pop-rock que el fa totalment accessible, tant a les oïdes més sibarites com a les més populars.
Però aquest grup de pop-rock intel·lectual demostra, i es mostra davant del seu temps com una banda innovadora i coherent amb el seu projecte, que s'inicia el 1993 amb Pablo Honey i continua el 2000 amb el mític Kid A, on introdueix bases electròniques i unes mescles molt més produïdes. Des de llavors els treballs són continus l'últim disc, The King of Limbs, va ser presentat l'any passat.
Malauradament, els concerts que ofereix la banda britànica són escassos. La seva única data confirmada per aquest 2012 a la península és al Bilbao BBK Live, on compartirà cartell amb The Cure.
