Un dia com avui hom es pregunta sobre el sentit de la vida. Quin és el nostre lloc en aquesta societat? Per què està estrocturada d'aquesta manera, tan complexa, tan científica, tan corrupte, tan interessada, tan impersonal i materialista? Val més agafar-s'ho amb humor. És en un dia com avui que hom pot plantejar-se si les ocupacions serveixen per fer pressió, si les vagues serveixen per causar el caos de veritat o si cremar un Starbucks serveix a la gent dels mitjans (influenciats qui sap si per algun dels mandataris de la gran cadena de cafeteries) per treure ferro a l'assumpte que a priori interessa, i deixar a la gent encara més desconcertada. Jo penso que tot plegat és relatiu. Ni una cosa ni l'altra. La gent vol evadir-se d'aquest embolic político-econòmico-socio-cultural-sindical i arribar a final de mes, tenir feina, amics, sexe, drogues i rock'n'roll. Aquest bucle en el que hem entrat i que s'accentua amb la crisis econòmica afligeix a la gent del carrer, la deixa indefensa, i entre els que protesten i els que es queixen dels que protesten ens oblidem de que ens estem barallant entre nosaltres mentre els propietaris de les grans entitats financeres i multinacionals es freguen les mans, tot fumant-se un Montecristo en el jacuzzi de l'àtic de la seva humil caseta.
És que la reforma laboral és molt important, pensareu. Potser sí. En tot cas això és el que ens volen fer creure. I pel que sembla els està sortint prou bé. Ens tenen a tots per aquí i per allà, estirant-nos els cabells per una pujada de taxes, per l'acomiadament improcedent, per què el nostre equip de futbol ha perdut, perquè un altre vegada hi ha corrupció a València i genocidi cultural a Mallorca. I què hem solucionat? Jo diria que ben poca cosa. La sensació que tinc és que cada vegada ens barallem més i cada cop estem més desesperats. Fem vaga perquè, si no què fem?
Ara bé, tots aquests problemes són, en realitat, misèria i companyia. Tenim els ulls tan tancats i estem tan ocupats intentant fer de la nostra trista vida una vida no tant trista que ens costa pensar i mirar més enllà. És més, ens fa mandra. Potser hauriem de veure que el sistema capitalista que es va instal·lant al subconscient de la gent des de la revolució industrial i que s'accentua l'últim mig segle està acabant, justament, amb el nostre esperit crític, amb els nostres valors, amb les nostres voluntats, les nostres ambicions i les nostres dignitats. I així la societat queda a mercè, cada vegada més dels que tenen i volen més poder econòmic i polític (diuen que qui més en té més en vol, oi?).
L'autèntica rebel·lió hauria de ser, doncs, no contra la mateixa societat, cosa que la divideix i la debilita, sinó contra la tirania dels mercats financers, l'absurditat de la competitivitat que ens torna a tots bojos. Hauria de ser contra aquests monstres que sembren la misèria i que ens encomanen aquesta estúpida febre pel poder. Per què estem discutint sobre els drets del treballador quan hi ha milions de nens a tot el món que són explotats i oprimits, anul·lats? Per què ens queixem de una pujada de taxes quan a tot el món hi ha milions de gent sense aigua corrent? I un llarg etcètera, com sabreu.
És clar. Això és una autèntica utopia. Però penseu que, com diu Nike i els seus treballadors que fan 16 hores al dia, impossible is nothing. Mentre no hi hagi una massa social que vegi que el capitalisme no és el camí a seguir, és cert que és difícil fer res, però mentrestant, correm el perill de ser cada vegada menys reactius al genocidi crític que ens amaga aquesta estructura. Doncs això, mentrestant, deixem de cremar petites empreses i cremem més McDonald's (sí, a mi també em sap greu per això de les hamburgueses d'un euro).
_______________________________________________________________________________
Guillamino i Pedrals - Rates (Live!)
