Un any després del 15M

Ha passat un any des de la primera concentració d'indignats que va aglutinar milers i milers de persones en moltes ciutats catalanes, espanyoles i de la resta del món. Aquesta ha estat un moviment que ha posat de manifest un malestar social considerable cap a la institució política i que ha qüestionat els valors del capitalisem que han impregnat la nostra societat. Des del seu inici, si alguna cosa ha qudat clara, és que el problema, en comptes de solucionar-se totalment o parcial, ha empitjorat i s'ha fet visible més enllà dels ulls de "quatre revolucionaris d'esquerres", com s'entestaven a dir alguns.

Tot i que el conflicte sí que s'ha visualitzat, la consciència social general no és d'indignació, sinó de resignació, de "qui any passa, any empeny", de preocupar-se en prou feines d'arribar a final de mes, de ser d'hora a casa per veure el teu programa preferit de Telecinco al silló.

I dic en general perquè també és veritat que moltes assemblees i associacions creades durant el maig passat s'han mantingut actives, han suportat aquest oblit sobtat i han continuat lluitant per una causa que els motiva, obligats gairebé per la seva ètica. Alguns no s'han cansat, encara, de mirar al seu voltant.

L'actuació dels mitjans de comunicació, doncs, és clau per formar aquesta consciència social. Això ho saben molt bé els governs i les grans empreses, que s'ha pres la molèstia de fer veure als seus conciutadans que aquest moviment està més mort que viu, que és un moviment desorganitzat, descontrolat, radial, extremista i mentider.

Mitjançant aquesta tàctica els mitjans, si més no la gran majoria, gràcies a l'influència que reben del govern o a la financiació publicitària de les multinacionals, han  aconseguit deslegitimar el moviment i allunyar-lo de la gent del carrer.

El món capitalista en el que vivim, terroríficament semblant al que se'ns presenta a 1984 de George Orwell o al Món Feliç d'Aldous Huxley, no vol éssers que no cumpleixin amb la seva obligació de passar per allà on toca, de fer el que es diu i de callar si no s'entén. Aquest moviment ha disparat totes les alarmes de l'autoritat, d'aquest Gran Germà que tot ho controla i que tot ho sap, com a Telecinco.

Aquesta desorganització i aquest descontrol, que més aviat s'hauria d'anomenar "acontrol", no ha de ser la por, sinó la il·lusió, no hauria de ser el caos, sinó la cooperació. Aquest moviment no s'entén perquè portem molt de temps tancats en un model que ens sentim nostre però que ens han imposat. No sabem què hi ha fora però a la vegada ens fa por saber-ho. El mètode assembleari dels indignats no s'entén perquè col·lisiona frontalment amb el rumb de la nostra societat, ensinistrada per jerarquitzar i per establir codis de comportament, per dir el que està bé i el que no ho està a base de lleis. La gent té por de viure sense una autoritat que pugui exercir la violència quan algú surti dels camí. La gent té por perquè això és el que volen els que ens guien per aquest sender que ens condueix a la mort dels sentit crític. Això és el que els mitjans mai no han dit ni diran. Això és el que el 15M anhela però que mai serà publicat. Perquè ha de ser així.

Crònica d'una il·lusió

UAB, 11h

Falten dues hores per què comenci l’acte de presentació d’Universitats per la Independència a la UAB. L’activitat al Campus de la universitat és totalment normal. El sol pica contra la Plaça Cívica i les terrasses dels bar estan plenes de gent que esmorza tot llegint el diari, com en qualsevol dia normal. En una taula, un nombrós grup d’estudiants no esmorza. Gesticulen gràficament, es mouen agitadament i parlen i riuen enèrgicament. Són els promotors de l’esdeveniment i n’estan acabant de polir els últims detalls. Durant aquesta setmana, ells sí, han paralitzat la seva activitat rutinària i s’han centrat en l’organització i la promoció de l’acte: “Fa temps que estem treballant en això, i, especialment aquestes dues setmanes, no hem parat. Espero que surti bé. No, espera, ha de sortir-hi, seria el més lògic”. Una mica més tard, emprenen el camí cap a la Facultat de Lletres. Caminen pesadament a través d’una pujada, allargada pel silencia que es crea, tan sols interromput per algun comentari irrellevant. El moment s’acosta i els nervis comencen a interferir l’eufòria inicial.

Una mica abans de dos quarts d’una els joves es planten davant l’Auditori. Una imponent sala s’obre davant seu. “És molt gran, potser massa”, comenten, tot bromejant però deixant entreveure, alhora, un cert grau de dubte en la seva expressió. Comencen les corredisses, la quinzena d’integrants del grup no paren de moure’s. Entren i surten, van amunt i avall per assegurar-se de que tot serà perfecte. Col·loquen les estelades acuradament damunt l’escenari, després de discutir durant cinc minuts com han d’estar disposades, i instal·len una taula a l’entrada per recollir adhesions al grup. Tot està a punt, encara queden vint minuts, però la sala segueix completament buida.

 Comencen a arribar, en comptagotes, algunes persones. S’acosta el moment decisiu i el ritme en que va arribant gent és insuficient. A la una, unes trenta persones estan assegudes asimètricament al llarg de les files de butaques buides. Les cares d’incertesa del públic, expectant, es troben amb les de decepció de l’organització. “Esperem uns minutets, que en Cardús és a fer un cafè i la gent sempre va una mica tard, a més n’hi ha molts que deuen acabar classes a la una i ara vindran...”. Poc després de l’aprovació unànime del grup, com per art de màgia, el ritme d’afluència es multiplica, s’accelera descontroladament. Curiosos i convençuts van entrant a la sala, uns deixen les dades, els altres conversen. “Mireu, mireu, aquells no els havia vist mai, aquells són de Girona, aquells de Vic, i m’han dit que està venint en Junqueras!”. Efectivament, al cap d’un parell de minuts entra Oriol Junqueras, líder d’ERC, i es dirigeix a la taula de l’entrada: “Això fa molt bona pinta, enhorabona! Com a professor de la UAB, també em puc adherir, jo?”. Tot seguit arriba Salvador Cardús, un dels ponents. Ara sí, ja és tot a punt per començar.

Més de la meitat de les quatre-centes vint-i-cinc localitats estan ocupades per gent diversa, desconeguda, heterogènia. S’apaguen els llums, es veuen alguns flaixos i algunes càmeres de vídeo es posen en marxa. Es dóna la benvinguda als assistents i s’inicia la cerimònia amb el vídeo promocional de l’ANC. Quan es tornen a obrir, esclaten els aplaudiments i, sobretot, la sala s’inunda de somriures. L’acte segueix protocolàriament amb la intervenció de Jordi Manyà, membre de l’ANC, es presenta el col·lectiu universitari i es tanca amb un emotiu discurs a càrrec del professor Salvador Cardús.

La gent s’aixeca encara amb el somriure a la boca, orgullosa. Deu minuts després la sala torna a ser buida. Els organitzadors respiren amb tranquil·litat i es feliciten mútuament. Es despengen les estelades amb la sensació que quan es tornin a penjar, es farà amb el convenciment de saber que la flama crema fermament entre els universitaris catalans. “La gent ha marxat molt motivada i estem molt contents, és el que volíem. Avui s’han adherit més de cinquanta persones al nostre col·lectiu!”. Els organitzadors s’acomiaden i es desitgen un bon cap de setmana. Es veuran a la següent reunió, pensant en el proper acte, i amb l’alegria de saber que aquesta vegada, segurament, seran més d’una quinzena.