La mala educació és dels polítics

L’educació a Espanya torna a ser a les portades. Torna a ser a les boques de la gent i torna a ser al centre de la batalla parlamentària. I no en va hem de fer servir el verb tornar: dotze reformes educatives des de la vigència de la LGE, ara fa trenta-quatre anys, i fracàs rere fracàs en cadascuna de les polítiques educatives empreses pels diversos governs en la curta història democràtica de l’estat espanyol. Una altra vegada, però, la veu de la política s’imposa per sobre de la veu de les persones. Una altra vegada hem comprovat com la voluntat d’un cercle polític ens fa tirar pel dret, sense consultes, sense consensos i, malauradament, sense responsabilitats.

Aquesta vegada és el torn de la dreta, que ens ofereix una proposta regressiva i que comporta, per exemple, la concessió d’ajudes a centres que sagreguen els alumnes per sexes, la reducció d’hores de filosofia, l’eliminació de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania o el retorn de la religió a les aules. Aquesta és una reforma doctrinal, controvertida i discutible, és evident. Però es tracta, sobretot, d’una reforma supèrflua, amb un clar objectiu polític però amb l’absència de compromís social, en què es torna a deixar de banda l’opinió de mestres, alumnes, sociòlegs i altres branques que toquen, de ple, un dels sectors més amplis, complexos i delicats que coneix i sobre el qual es sostenta la societat actual. Una vegada més, estem davant d’un escenari massa repetitiu, on impera la necessitat política de fer front a un problema que deixa l’estat espanyol i el seu govern en evidència davant d’Europa i davant dels seus ciutadans.

Arribats a aquest punt, cal plantejar-nos si el que li fa falta al nostre sistema educatiu és un altre pedaç. L’últim informe PISA, que va sortir a la llum aquest passat mes de setembre, indica que l’estat espanyol es situa a la cua dels països europeus pel que fa al nivell educatiu de la població Després de tretze lleis orgàniques d’educació en quaranta anys, que equival, gairebé, a una reforma cada tres anys, no és estrany pensar que l’educació a Espanya està patint un greu menyspreu per part de la classe política i els resultats de la seva irresponsable manipulació són alarmants. Això es tradueix automàticament en una important frustració del sector, especialment d’aquelles persones que s’hi veuen implicades cada dia de la seva vida o aquelles que han de confiar la seva educació a un sistema mercantilitzat, utilitzat com a instrument polític, ideològic i econòmic; a un sistema col·lapsat, descuidat, desprotegit i despreciat: l’educació pública.

Amb tot això, però, els successius governs han aconseguit que els debats sobre el model educatius siguin, si ens ho mirem fredament i amb distància, d’allò més estúpids. La ficció s’està convertint en el gènere per excel·lència dels parlaments, dels congressos, dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública. Tots plegats estem atrapats dins d’un enfrontament partidista i elitista, tòpic, delirant, gairebé tan psicodèlic com infructuós, i ens estem oblidant del que és la realitat, de què és i de què significa l’educació.

Són moltes les protestes que han tret la gent al carrer darrerament. Les retallades, el Decret Bauzá o la Llei Wert responen a uns mateixos criteris, a uns mateixos interessos, a un mateix paradigma. La democràcia elitista i partidista que patim es sent prou legitimada com per aplicar les seves regles del joc indiscriminadament, sense escrúpols i sense por a la represàlia, perquè aquesta democràcia està emparada pel sistema global, per l’status quo, pel sistema jurídic i per actuar sota el nom mateix de la democràcia Estem oblidant que l’educació és un factor de socialització imprescindible i importantíssim en la vida de qualsevol persona i no podem permetre subordinar-la a les directrius dels mercats o als compliments dels dèficits. No podem intercanviar-la per inversió militar, no podem créixer destinats a ser números d’estadístiques, no podem renunciar al que és nostre, al que ens determina com a persones i el que ens determinarà com a societat. Sacrificar la capacitat de pensar potser ens farà una societat més competitiva, però ens farà una societat més pobra.

La democràcia i la classe mitjana

Reflexió a partir de Lipset

Si alguna cosa sé del cert, és que una democràcia es fa més inassolible a mesura que ens hi apropem. La percepció que el conjunt de la societat té de l’ideal democràtic es refina en cada generació; els objectius dels moviments socials canvien la forma i el fons de la protesta, la lluita de les classes baixes es democratitza i l’ambició de les classes mitjanes i de la burgesia no frena. És ben cert, com descriu Lipset, que aquests dos grups socials han estat impulsors i causants de l’avenç democràtic al llarg de la història contemporània. Així mateix, un dels avenços democràtics més dignes de mencionar és que les elits militars i religioses, i el control social que exercien mitjançant l’autoritat moral o la repressió política, ambdues de legitimitat discutible i discutida, s’han difuminat per deixar pas a unes elits polítiques i econòmiques, unes elits diferents, desconegudes, que han portat les societats a un paradigma diferent, desconegut. Aquest és un dels triomfs definitius, al meu entendre, de la “tercera onada” democràtica als països “occidentals”. És indiscutible que en un primer moment les classes baixes i mitjanes entenguessin aquest fet com una victòria, digna de ser cridada als quatre vents . Era lògic imaginar que  seria el poble qui prendria les regnes i qui s’autogovernaria; ara sí, definitivament. Els règims autoritaris quedaven enrere i el poble passava al primer pla.

Aquest mateix poble, però, ha vist, uns anys després, que les elits polítiques i econòmiques s’han convertit en una emmascarada i difusa continuació del règim autoritari. La importància de fomentar una “societat civil participativa” és una de les claus de l’èxit del bon funcionament democràtic, recorda Lipset: tanmateix, en les societats postmodernes, les tàctiques de les elits per privar el poble de la participació a l’hora  d’autogovernar-se també s’han modernitzat. Són més agudes, menys perceptibles, però igual de frustrants.

És ben cert, seguint el criteri de l’autor, que la revolució industrial i la incessant evolució tecnològica que han tingut lloc al llarg dels últims tres segles, liderades per una economia capitalista, van permetre a les classes baixes i, sobretot, mitjanes, a aspirar i assolir uns nivells de vida més alts, un factor indispensable per a l’establiment definitiu de les democràcies en les societats occidentals. Ara bé, Lipset no posa èmfasi suficient, al meu entendre, en les conseqüències d’aquesta revolució social i econòmica per a les classes altes, que, sens dubte, són les que en van sortir, i encara succeeix avui, més beneficiades. No es pot negar que les classes baixes i mitjanes han sofert un increment del nivell de vida i de les seves aspiracions individuals i col·lectives, però tampoc s’ha d’obviar que les classes altes i propietàries s’han fet amb el control del poder econòmic, s’han enriquit de manera exponencial i el seu poder ha augmentat de manera semblant, i, d’aquesta manera, la seva influència política s’ha imposat. El poble aspirant a la llibertat i a l’autogovern ja no està en mans de l’autoritat religiosa ni militar, ara ha caigut en unes mans molt més toves, anònimes, gairebé confortables, però alhora asfixiants i despietades: l’autoritat del diner, dels mercats i de les finances.

No és cert, tampoc, que això hagi significat un pas enrere per a la democràcia. Però sens dubte aquest punt tampoc és un punt final. En un moment de crisi com han estat aquests últims anys sembla que el poble ha estat despertant, ha tornat a ser conscient que el punt on havia arribat durant la transició no és una fita democràtica insuperable, sinó un descans natural, merescut, abans de lluitar de nou, aquesta vegada contra una classe opressora gairebé invisible i inalterable, renovada i molt més sofisticada. Tal i com Lipset deixa entreveure, cada vegada que la classe mitjana s’ha vist contra les cordes, la seva lluita ha estat sinònim de canvi i d’avenç social i democràtic. Els moments de bonança econòmica han acompanyat les classes mitjanes al llarg d’aquests últims quaranta anys, i aquestes han viscut còmodament. Una de les conclusions que Lipset ens proposa, precisament, és que la legitimitat del govern democràtic és menys qüestionada quan el benefici econòmic és palpable. Però en un moment d’estancament econòmic com és l’actual, les classes mitjanes s’han empobrit i veuen amenaçada la seva posició i la seva qualitat de vida. L’inconformisme i la desconfiança creix i l’estabilitat es debilita. És probable, doncs, que la crisi l’estiguem interpretant malament i a curt termini. En la meva opinió, la crisi ha fet brotar un clam contra les elits polítiques i econòmiques. Per enèsima vegada en la història, les crítiques al sistema tenen l’oportunitat de fer-se un lloc en la consciència social.

M’agradaria aclarir un concepte que he estat utilitzant al llarg del text: la classe mitjana. Com va explicar el sociòleg Xavier Martínez a la conferència a la que vam assistir, la societat s’està polaritzant en termes econòmiques en les societats amb capitalismes avançats. Tot sembla indicar que el procés de creixement social de les classes mitjanes ha minvat, i el fet de dedicar-li una conferència al fenomen ja n’és un símptoma que ho evidencia. Podem parlar, doncs, d’una major desigualtat entre classes i dins les classes mateixes.

Però és evident que ja no podem pas entendre el concepte de classe tal i com s’ha entès durant tota l’època contemporània, perquè ha quedat obsolet. Ara mateix, és difícil parlar de classes proletàries, mitjanes i altes basant-nos estrictament en factors econòmics. Segons el meu parer, les classes baixes i mitjanes, i fins i tot les altes, exceptuant les elits intocables i blindades, s’han homogeneïtzat en termes econòmics, culturals i socials, sobretot a partir de l’aparició de l’estat social, “l’estat del benestar”, que ha aconseguit garantir un cert nivell d’igualtat entre elles. Aquesta homogeneïtzació de classes s’ha d’entendre en contraposició, òbviament, a la connotació de classe social que aparegué arran de la revolució industrial.

En el context actual, no es pot entendre el conflicte de classes basant-nos en la relació empresari i treballador. Com va proposar el professor Josep Guiu en una rotunda intervenció en el debat posterior a la conferència, la gran diferència entre classes no és la clàssica, sinó que vivim en una societat en que els tres estrats socials tradicionals s’han quedat en un mateix pla, amb desigualtats internes evidents però relatives, però, sobretot, amb unes desigualtats totalment marcades, inimaginables, amb una nova classe que ha aparegut amb l’avenç furtiu del capitalisme. Aquesta nova classe és encara desconeguda per a la classe mitjana, una classe mitjana a la qual he estat fent referència contínuament amb el convenciment que en la societat actual, aquesta classe mitjana és la que engloba una gran majoria de la població, sempre en les societats occidentals.

Avui, aquesta nova classe imperant, controla el poder i el diner, controla les multinacionals, les indústries militars, l’avenç de la tecnologia i els mitjans de comunicació. Aquesta és la nova autoritat, una classe desconeguda i que s’amaga del coneixement públic. La mateixa que sotmet una classe mitjana als seus interessos.

Tal i com per a l’avenç de la democràcia la consciència de classe va ser essencial en molts països i en moltes revolucions, ara és el moment que la nova classe mitjana, que ho aglutina gairebé tot, s’uneixi i cobri la mateixa consciència de classe que els obrers britànics del s. XVIII, que comenci, altra vegada, una vertadera lluita de classes, amb una perspectiva refinada, ja que, només així, podrem començar a construir, altra vegada, el millor sistema democràtic de la història.Si alguna cosa sé del cert, és que una democràcia es fa més inassolible a mesura que ens hi apropem. La percepció que el conjunt de la societat té de l’ideal democràtic es refina en cada generació; els objectius dels moviments socials canvien la forma i el fons de la protesta, la lluita de les classes baixes es democratitza i l’ambició de les classes mitjanes i de la burgesia no frena. És ben cert, com descriu Lipset, que aquests dos grups socials han estat impulsors i causants de l’avenç democràtic al llarg de la història contemporània. Així mateix, un dels avenços democràtics més dignes de mencionar és que les elits militars i religioses, i el control social que exercien mitjançant l’autoritat moral o la repressió política, ambdues de legitimitat discutible i discutida, s’han difuminat per deixar pas a unes elits polítiques i econòmiques, unes elits diferents, desconegudes, que han portat les societats a un paradigma diferent, desconegut. Aquest és un dels triomfs definitius, al meu entendre, de la “tercera onada” democràtica als països “occidentals”. És indiscutible que en un primer moment les classes baixes i mitjanes entenguessin aquest fet com una victòria, digna de ser cridada als quatre vents . Era lògic imaginar que  seria el poble qui prendria les regnes i qui s’autogovernaria; ara sí, definitivament. Els règims autoritaris quedaven enrere i el poble passava al primer pla.

Aquest mateix poble, però, ha vist, uns anys després, que les elits polítiques i econòmiques s’han convertit en una emmascarada i difusa continuació del règim autoritari. La importància de fomentar una “societat civil participativa” és una de les claus de l’èxit del bon funcionament democràtic, recorda Lipset: tanmateix, en les societats postmodernes, les tàctiques de les elits per privar el poble de la participació a l’hora  d’autogovernar-se també s’han modernitzat. Són més agudes, menys perceptibles, però igual de frustrants.

És ben cert, seguint el criteri de l’autor, que la revolució industrial i la incessant evolució tecnològica que han tingut lloc al llarg dels últims tres segles, liderades per una economia capitalista, van permetre a les classes baixes i, sobretot, mitjanes, a aspirar i assolir uns nivells de vida més alts, un factor indispensable per a l’establiment definitiu de les democràcies en les societats occidentals. Ara bé, Lipset no posa èmfasi suficient, al meu entendre, en les conseqüències d’aquesta revolució social i econòmica per a les classes altes, que, sens dubte, són les que en van sortir, i encara succeeix avui, més beneficiades. No es pot negar que les classes baixes i mitjanes han sofert un increment del nivell de vida i de les seves aspiracions individuals i col·lectives, però tampoc s’ha d’obviar que les classes altes i propietàries s’han fet amb el control del poder econòmic, s’han enriquit de manera exponencial i el seu poder ha augmentat de manera semblant, i, d’aquesta manera, la seva influència política s’ha imposat. El poble aspirant a la llibertat i a l’autogovern ja no està en mans de l’autoritat religiosa ni militar, ara ha caigut en unes mans molt més toves, anònimes, gairebé confortables, però alhora asfixiants i despietades: l’autoritat del diner, dels mercats i de les finances.

No és cert, tampoc, que això hagi significat un pas enrere per a la democràcia. Però sens dubte aquest punt tampoc és un punt final. En un moment de crisi com han estat aquests últims anys sembla que el poble ha estat despertant, ha tornat a ser conscient que el punt on havia arribat durant la transició no és una fita democràtica insuperable, sinó un descans natural, merescut, abans de lluitar de nou, aquesta vegada contra una classe opressora gairebé invisible i inalterable, renovada i molt més sofisticada. Tal i com Lipset deixa entreveure, cada vegada que la classe mitjana s’ha vist contra les cordes, la seva lluita ha estat sinònim de canvi i d’avenç social i democràtic. Els moments de bonança econòmica han acompanyat les classes mitjanes al llarg d’aquests últims quaranta anys, i aquestes han viscut còmodament. Una de les conclusions que Lipset ens proposa, precisament, és que la legitimitat del govern democràtic és menys qüestionada quan el benefici econòmic és palpable. Però en un moment d’estancament econòmic com és l’actual, les classes mitjanes s’han empobrit i veuen amenaçada la seva posició i la seva qualitat de vida. L’inconformisme i la desconfiança creix i l’estabilitat es debilita. És probable, doncs, que la crisi l’estiguem interpretant malament i a curt termini. En la meva opinió, la crisi ha fet brotar un clam contra les elits polítiques i econòmiques. Per enèsima vegada en la història, les crítiques al sistema tenen l’oportunitat de fer-se un lloc en la consciència social.

M’agradaria aclarir un concepte que he estat utilitzant al llarg del text: la classe mitjana. Com va explicar el sociòleg Xavier Martínez a la conferència a la que vam assistir, la societat s’està polaritzant en termes econòmiques en les societats amb capitalismes avançats. Tot sembla indicar que el procés de creixement social de les classes mitjanes ha minvat, i el fet de dedicar-li una conferència al fenomen ja n’és un símptoma que ho evidencia. Podem parlar, doncs, d’una major desigualtat entre classes i dins les classes mateixes.

Però és evident que ja no podem pas entendre el concepte de classe tal i com s’ha entès durant tota l’època contemporània, perquè ha quedat obsolet. Ara mateix, és difícil parlar de classes proletàries, mitjanes i altes basant-nos estrictament en factors econòmics. Segons el meu parer, les classes baixes i mitjanes, i fins i tot les altes, exceptuant les elits intocables i blindades, s’han homogeneïtzat en termes econòmics, culturals i socials, sobretot a partir de l’aparició de l’estat social, “l’estat del benestar”, que ha aconseguit garantir un cert nivell d’igualtat entre elles. Aquesta homogeneïtzació de classes s’ha d’entendre en contraposició, òbviament, a la connotació de classe social que aparegué arran de la revolució industrial.

En el context actual, no es pot entendre el conflicte de classes basant-nos en la relació empresari i treballador. Com va proposar el professor Josep Guiu en una rotunda intervenció en el debat posterior a la conferència, la gran diferència entre classes no és la clàssica, sinó que vivim en una societat en que els tres estrats socials tradicionals s’han quedat en un mateix pla, amb desigualtats internes evidents però relatives, però, sobretot, amb unes desigualtats totalment marcades, inimaginables, amb una nova classe que ha aparegut amb l’avenç furtiu del capitalisme. Aquesta nova classe és encara desconeguda per a la classe mitjana, una classe mitjana a la qual he estat fent referència contínuament amb el convenciment que en la societat actual, aquesta classe mitjana és la que engloba una gran majoria de la població, sempre en les societats occidentals.

Avui, aquesta nova classe imperant, controla el poder i el diner, controla les multinacionals, les indústries militars, l’avenç de la tecnologia i els mitjans de comunicació. Aquesta és la nova autoritat, una classe desconeguda i que s’amaga del coneixement públic. La mateixa que sotmet una classe mitjana als seus interessos.

Tal i com per a l’avenç de la democràcia la consciència de classe va ser essencial en molts països i en moltes revolucions, ara és el moment que la nova classe mitjana, que ho aglutina gairebé tot, s’uneixi i cobri la mateixa consciència de classe que els obrers britànics del s. XVIII, que comenci, altra vegada, una vertadera lluita de classes, amb una perspectiva refinada, ja que, només així, podrem començar a construir, altra vegada, el millor sistema democràtic de la història.