La mala educació és dels polítics

L’educació a Espanya torna a ser a les portades. Torna a ser a les boques de la gent i torna a ser al centre de la batalla parlamentària. I no en va hem de fer servir el verb tornar: dotze reformes educatives des de la vigència de la LGE, ara fa trenta-quatre anys, i fracàs rere fracàs en cadascuna de les polítiques educatives empreses pels diversos governs en la curta història democràtica de l’estat espanyol. Una altra vegada, però, la veu de la política s’imposa per sobre de la veu de les persones. Una altra vegada hem comprovat com la voluntat d’un cercle polític ens fa tirar pel dret, sense consultes, sense consensos i, malauradament, sense responsabilitats.

Aquesta vegada és el torn de la dreta, que ens ofereix una proposta regressiva i que comporta, per exemple, la concessió d’ajudes a centres que sagreguen els alumnes per sexes, la reducció d’hores de filosofia, l’eliminació de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania o el retorn de la religió a les aules. Aquesta és una reforma doctrinal, controvertida i discutible, és evident. Però es tracta, sobretot, d’una reforma supèrflua, amb un clar objectiu polític però amb l’absència de compromís social, en què es torna a deixar de banda l’opinió de mestres, alumnes, sociòlegs i altres branques que toquen, de ple, un dels sectors més amplis, complexos i delicats que coneix i sobre el qual es sostenta la societat actual. Una vegada més, estem davant d’un escenari massa repetitiu, on impera la necessitat política de fer front a un problema que deixa l’estat espanyol i el seu govern en evidència davant d’Europa i davant dels seus ciutadans.

Arribats a aquest punt, cal plantejar-nos si el que li fa falta al nostre sistema educatiu és un altre pedaç. L’últim informe PISA, que va sortir a la llum aquest passat mes de setembre, indica que l’estat espanyol es situa a la cua dels països europeus pel que fa al nivell educatiu de la població Després de tretze lleis orgàniques d’educació en quaranta anys, que equival, gairebé, a una reforma cada tres anys, no és estrany pensar que l’educació a Espanya està patint un greu menyspreu per part de la classe política i els resultats de la seva irresponsable manipulació són alarmants. Això es tradueix automàticament en una important frustració del sector, especialment d’aquelles persones que s’hi veuen implicades cada dia de la seva vida o aquelles que han de confiar la seva educació a un sistema mercantilitzat, utilitzat com a instrument polític, ideològic i econòmic; a un sistema col·lapsat, descuidat, desprotegit i despreciat: l’educació pública.

Amb tot això, però, els successius governs han aconseguit que els debats sobre el model educatius siguin, si ens ho mirem fredament i amb distància, d’allò més estúpids. La ficció s’està convertint en el gènere per excel·lència dels parlaments, dels congressos, dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública. Tots plegats estem atrapats dins d’un enfrontament partidista i elitista, tòpic, delirant, gairebé tan psicodèlic com infructuós, i ens estem oblidant del que és la realitat, de què és i de què significa l’educació.

Són moltes les protestes que han tret la gent al carrer darrerament. Les retallades, el Decret Bauzá o la Llei Wert responen a uns mateixos criteris, a uns mateixos interessos, a un mateix paradigma. La democràcia elitista i partidista que patim es sent prou legitimada com per aplicar les seves regles del joc indiscriminadament, sense escrúpols i sense por a la represàlia, perquè aquesta democràcia està emparada pel sistema global, per l’status quo, pel sistema jurídic i per actuar sota el nom mateix de la democràcia Estem oblidant que l’educació és un factor de socialització imprescindible i importantíssim en la vida de qualsevol persona i no podem permetre subordinar-la a les directrius dels mercats o als compliments dels dèficits. No podem intercanviar-la per inversió militar, no podem créixer destinats a ser números d’estadístiques, no podem renunciar al que és nostre, al que ens determina com a persones i el que ens determinarà com a societat. Sacrificar la capacitat de pensar potser ens farà una societat més competitiva, però ens farà una societat més pobra.