Hot Snakes fa embogir la [2]

Els nordamericans Hot Snakes comencen a ser una llegenda viva del post-hardcore, o aquesta és la sensació que donava dijous passat la [2] de Nitsa. Formats al 1999 i després d'alguns entrebancs com una separació el 2005, els de San Diego van omplir la sala de fans i van demostrar que la gent es recordava d'ells i de les seves cançons. Van ser uns tres quarts d'hora molt potents i intensos i les gotes de suor s'impregnaven en les samarretes tan dels espectadors com dels músics, es respirava energia. Una veu cridanera i bruta jugava entre les melodies i els puntejos de guitarra i la distorsió es barrejaven en l'ambient. Entre els seus temes més coneguts destaquen No Hands o Automatic Midnight.

Hot Snakes

Van ser telonejats per No More Lies, també ja mítics a nivell nacional. Els de Sant Feliu de Guíxols, que havien començat a tocar abans que els mateixos Hot Snakes, fitxarien per BCore uns anys més tard i ara s'encarregaven d'obrir el que seria un dels concerts de l'any a la [2] i fer de la nit un homenatge al punk i el hardcore.

No more lies

Més enllà del concert, ja han sortit han sortit a la llum una dotzena de confirmacions més del Primavera Sound 2012, entre les quals destaquen, sorprenentment, Napalm Death, un dels pares del grindcore, Nayhem, formació del 1984 consagrats com a llegendes del black metal o Liturgy, també foscos de naturalesa. També hi ha confirmacions que s'adiuen més amb les caracerístiques del festival i els gustos del públic, com son Sleep, OFF!, Araabmuzik o White Denim.

Mayhem

________________________________________________________________________________
Avui una mica d'electrònica que no té cap mena de relació aparent amb la notícia

 Crystal Castles - Baptism

Bella perversió

Dilluns 5, 15:25

Barri de Santa Cruz, Sevilla

Sevilla brilla sota la llum del sol. El cel és blau i nítid. Els carrerons del casc antic, el barri jueu de la ciutat, amb les seves casetes blanques, els terres enrajolats, els passatges estrets i misteriosos et transporten a un punt geogràfic inconcret que podria correspondre's tan a Marrakech, uns pocs quilòmetres al sud, com a un poblet de la costa brava, molts quilòmetres al nord.

Però és Sevilla, la capital andalusa. La ciutat on les carreres universitàries valen la meitat que a casa nostra, un lloc on es poden trobar botiguetes pro-franquistes totalment fascinants i desfassades amb dependentes molt amables, la ciutat on pots anar de tapes i atipar-te (de veritat) a un preu que no resulta desorbitant. És Sevilla, una ciutat que a ple hivern transmet una sensació de primavera pre-pirinenca. Agradable. 

No hi ha temps per perdre i consumir cultura és una de les millors maneres d'aprofitar-lo un cop el sol ja s'ha amagat. Així doncs, a les 19.30 sóc al teatre Lope de Vega, un teatre modernista, amb un aforament per a unes 300 persones en els 3 pisos que el constitueixen. Una entrada al galliner costa 9 euros, un preu més que assequible pel que em disposo a veure. Núria Espert representarà La Violació de Lucrècia, un monòleg de Shakespeare que parla sobre la perversa ment humana, l'instint passional i irracional de la venjança, l'orgull, el sofriment i el torment del remordiment interior. Dirigit per Miguel del Arco.

Teatre Lope de Vega

Als seus 76 anys, Núria Espert és capaç d'actuar absolutament posseïda pel text i pels personatges durant l'hora i quart que dura l'espectacle. Totalment sola a l'escenari, amb un atrezzo gairebé minimalista, en blanc i negre, puresa i perversió. Una taula, una cadira, una làmpara, una gavardina i un llit entre cortines. Malgrat la fredor de l'espai físic, la consagrada actriu catalana atrapa, hipnotitza totes les mirades, totes les oïdes. 

Núria Espert

Núria Espert ja sap què és representar una obra de Shakespeare (Hamlet, 1960) i el teatre espanyol sempre l'ha respatllat i l'ha ajudat a créixer professionalment des de que als 19 anys va començar a fer-se un nom fora de l'escenari català. Només se li pot retreure un dramatisme excessiu, que, en el fons, es correspon perfectament a la situació representada.

________________________________________________________________________________

Avui, una música que no ve gaire al cas, però és que estic de vacances

My bloody valentine - When you sleep

Un cap de setmana fugaç

La setmana passada  es va celebrar la sisena edició del Primavera Club. Com ja sabeu per actualitzacions anteriors, el festival durava del dimecres 23 al diumenge 27 i actuaven una cinquantena de grups en diferents sales de la ciutat comptal. La veritat és que gairebé tot es concentrava a la sala Apolo i la [2] de Nitsa, és a dir al mateix recinte del Paral·lel. Només una vegada vaig abandonar aquest indret per anar al Casino de l'Aliança del Poblenou per veure un dels concerts que no em podia perdre, el dels nord-americans Girls.

El festival va estar marcat per una lleugera irregularitat pel que fa a la qualitat dels concerts. Deixant de banda les modes del moment i els grups que destaquen per coses que van més enllà de la música, es va trobar a faltar un mínim de qualitat que va fer baixar el nivell general de l'aconteixement en grups com Tigercats i Veronica Falls el dimecres o JEFF The Brotherhood el dijous, que van deixar indiferent el públic. Sobretot destacava la 'poca' afinació que va demostrar la cantant dels Veronica Falls en alguna cançó, cosa que els va fer deixar un regust agredolç. 

Veronica Falls a la [2]

No obstant això, el divendres i dissabte van ser dos dies en que el nivell va pujar de cop, L'eufòria, el carisme i el talent van despuntar brutalment. Estic parlant dels Girls, Pop Group i Unknown Mortal Orchestra el primer dia i de Mazes i els mítics Superchunk dissabte. Sens dubte un quintet que tot i tenir com a referent el pop-rock indie, són cinc branques, cinc estils diferents d'entendre la música i fer sonar els instruments. Girls amb un pop melòdic i aconstant-se al glam rock, Pop Group amb un post-punk que barrejava tocs de funk, Unknown Mortal Orchestra, un pop-rock molt més dissonant i elèctric, Mazes amb un garage fresc i Superchunk mitificant-se encara més amb un concert més que correcte.

Superchunk van tocar a l'Apolo

Malgrat els abonaments s'exhaurissin aviat (ara farà uns dos mesos), les sales presentaven un aspecte de buidor. A diferència d'altres anys, pocs cops van acabar omplint-se en un mateix concert, si és que va passar algun cop. Això demostra la gran quantitat d'opcions que et dóna un festival amb fins a tres concerts simultanis i que permeten apleguar molts gustos musicals diferents en un mateix esdeveniment.

Amb la vista posada a l'horitzó de l'estiu vinent, ja veiem com les formes fins ara disperses i inapreciables del Primavera Sound 2012 es van fent més clares i el festival va cobrant forma. Ho dic per les noves confirmacions que de segur que han alegrat l'espera a molta gent. Parlo de Wilco, Death Cab For Cutie, The XX, Beach House o Archers of Loaf, entre d'altres. Esperem que la llista no pari de créixer i donar-nos més alegries.

_______________________________________________________________________________
Avui Wilco, encara que se'm fa difícil triar un dels grups comfirmats. N'aniré penjant més.

Wilco - I'm a wheel

20-N: La disfressa del canvi

Lluís Pastor, autor del llibre “Si un lleó entrés en uns grans magatzems”, parla dels discursos polítics que han fet servir la paraula “canvi” com a mot puntal. Aquest és un terme tan il·lusionant i encoratjador com abstracte i ambigu. Però en moments en que les coses han anat malament, aquesta paraula comodí ha servit als qui la deien per fer-se amb el poder. L’autor ens parla de tres grans canvis. El primer el trobem al 1982, quan, després d’una dictadura i uns anys completament grisos, Felipe González aconsegueix la majoria absoluta al congrés, i així la consagració de la democràcia i la llibertat a l’estat espanyol. El segon ha estat el discurs d’Obama l’any 2008. En aquest cas, en comptes de passar d’una dictadura a una democràcia, el canvi es referia a l’assoliment dels drets civils i socials per a tota la població americana, sense diferenciació de sexe, de religió o de raça.

Aquest tercer gran canvi doncs, respon a una situació diferent. Les causes, aquesta vegada, són econòmiques. El partit popular ha fet servir una tàctica infalible: culpar el partit socialista de tots els mals i actuar amb moderació i, sobretot, fer bona cara i parlar molt i no dir gaire res. La tàctica política per excel·lència, vaja. I els ha sortit bé. Ara ells tenen la responsabilitat de tirar aquest país endavant. Potser, si estan de sort, l’etapa de crisi que estem passant serà superada i podran dir que ha estat gràcies a ells. Potser la crisi continua i perden tota la credibilitat. Però els números vermells del sistema espanyol no són només fruit de set anys de govern socialista i de les seves males gestions. I els populars ho saben. Aquest dèficit és causa de molts i molts anys d’estirar més el braç que la màniga i de deixar jugant amb avantatge als bancs i “els mercats”.

Així doncs, els que ens han portat i els que ens han de treure de la crisi són els de dalt de tot, els que estan més amunt que el president del govern, que són qui remena les cireres. Aquí no hi ha canvi possible que ens pugui portar el PP. La greu crisi financera només ha estat l’excusa perfecte dels populars per entrar amb força al govern. Amb les hipotètiques accions que puguin prendre durant els anys que estiguin al govern només maquillaran els pressupostos i els faran anar per aquí o per allà, però la solució a un problema com aquest no la podran trobar tot sols. Així doncs, aquest canvi no és sinó la continuïtat d’un procés aliè a la política espanyola que no es pot solucionar des de dins.

I què han portat aquests canvis? Han canviat de veritat les coses? En el primer cas es pot dir que sí, que s’ha passat al sistema de la llibertat. Però hem de tenir en compte que el gran sistema democràtic, el gran sistema de la llibertat, també ha esdevingut un terrible espiral capitalista que ha acabat fent del més ric el més poderós (primer món) i del més pobre el més miseriós (tercer món). El canvi que prometia Obama ha resultat en va i les diferències socials s’han accentuat en els darrers anys. El canvi al que es conjura Rajoy només serà possible si els Déus dels “mercats” li somriuen. Mentre això no sigui un fet, és molt possible que la reactivació de la economia que intenti posar en marxa el PP sigui un calvari pels que ja ho estan passant malament. Ens haurem de cenyir tant el cinturó que alguns acabaran ofegats...

________________________________________________________________________________
I és que potser tot això de la política ens ho hauriem de prendre amb més calma...

Spectrals - I ran with love but couldn't keep up

Emoció a flor de pell

Aquest dilluns han aparegut al web oficial del Primavera Club els esperats horaris oficials. El festival, que durarà des del dimecres 23 fins el diumenge 27, distribueix els grups entre diverses sales de la ciutat de Barcelona. El PC té per segon any una edició paral·lela a Madrid, on actuen la majoria de bandes no nacionals que toquen en l’edició barcelonesa.

La previsió de públic és la màxima possible, ja que les entrades del PC van exhaurir-se en pocs dies, deixant així a molta gent amb un punyal al cor, ja que són molts els que es refiaven de comprar-les a l’últim moment.

Les actuacions més destacades d’enguany queden repartides de la següent manera:

Dimecres 23:

Tigercats – Apolo – 19.45

Veronica Falls – La [2] – 20.00

Dijous 24:

Spectrals – Apolo – 19.45

JEFF The Brotherhood – Apolo – 21.00

Divendres 25:

Girls – Casino de l’aliança del Poblenou – 22.00

Unknown Mortal Orchestra – Apolo – 23.30

Dissabte 26:

Mazes – Apolo – 23.15

Superchunk – Apolo – 00.30

Diumenge 27:

Furguson – Marula Café – 17.45

Aliment – Marula Café – 18.45

Podeu clicar aquí per accedir a les informacions generals del festival.

Aquesta setmana han sortit a la llum també els primers artistes que comencen a integrar el cartell del Primavera Sound 2012, que es farà al Parc del Fòrum en unes dates més estiuenques que de costum, del 31 de maig al 3 de juny. A més de mig any de l’inici del festival, podem estar segurs que les noves confirmacions com la misteriosa i extravagant Björk, el cantant dels mítics Neutral Milk Hotel, Jeff Magnum, o els reis del pop rock lo-fi, Yo la Tengo, seran caps de cartell i faran que la venda d’entrades no cessi malgrat el bestial preu de les entrades, que en aquest moment és de 160 euros però està previst que vagi pujant a mida que anem sabent més noms.

_______________________________________________________________________________

Avui, un grup que sona per la propera edició del PS... I que estaria molt bé:

Radiohead - Paranoid Android

Carn fresca

La sala Sidecar de Barcelona, a Plaça Reial, va ser escenari del concert dels novaiorquesos The Babies, que culminaven aquest diumenge una gira europea que els ha fet viatjar per gran part del continent. Talonejats pels Ohios, van saber posar-se el públic a la butxaca amb una actuació freda però satisfactòria. El grup està format per un dels components dels Woods i una de les Vivian Girls.

The Babies, de NYC

I és que cada dia és un bon dia per escoltar bona música i per veure bons concerts. El diumenge va ser un dia gris, d’aquells que fa mandra sortir de casa. Malgrat això i el potser desproporcionat preu de les entrades (que valien 15 euros), la sala va acabar quadrant els comptes i el ple va ser gairebé total. Els assistents també es van endur una grata sorpresa, gentilesa de la marca de licor Jäggermeister, que, a més de promocionar el concert, va repartir ‘xupitos’ entre actuació i actuació.

Un fet a destacar és la visita que va fer un dels organitzadors del Primavera Sound al grup novaiorquès un cop havien acabat al concert i tornaven als ‘camerinos’ als, quals jo vaig tenir accés. Després de felicitar-los, vaig sentir que parlaven amb l’organitzador del festival, i en parlaven. Potser és agosarat, però jo m’arriscaria a dir que The Babies pot ser un dels grups confirmats properament de cara a tocar-hi en la següent edició.

Els Ohios, per la seva part, van començar el seu concert a les 22h, amb una hora de retard, ja que el públic escassejava a les 21h, hora prevista d’inici. Al final del concert, la sala ja feia goig. En la seva segona actuació a la ciutat comtal, el grup vigatà va fer un aconseguir fer un concert força consistent malgrat els problemes tècnics que va patir un dels guitarristes durant les dues últimes cançons. Els Ohios ja tenen una altra data a l’agenda per tornar a Barcelona. Serà el divendres 2 de desembre a la Sala Apolo [2], acompanyats dels mallorquins Beach Beach, sens dubte una de les seves influències pel que fa al post-punk emocional i ‘guitarrero’, a partir de les 00.30.

Ohios

Beach Beach el formen tres mallorquins (baix, guitarra, veu i bateria) amb influències molt marcades provinents del rock emocional i cridaner, amb un fons molt melòdic i emotiu, que experimenta amb un tropicalisme de grups com Fair Ohs. “Leewenhoek +3”, el seu primer disc, va ser publicat l’any 2010 i ja n’estan acabant de produir un altre. Els podeu escoltar aquí.

Leewenhoek +3 (2010)

_____________________________________________________________________________________

Parlant de platjes, Beach House:

Beach House - Zebra

Un sona 9 amb regust osonenc

Per segon any consecutiu, un grup osonenc guanya el concurs de música en català més popular del país. Si l’any passat la sensació del concurs i de l’estiu van ser els vigatans La Iaia, aquest any els guanyadors han estat dos germans i un amic de La Torre d’Oristà, els Nyandú. Aquest grup de pop-rock no destaca per les seves lletres ni per la seva originalitat en la música, però sí que demostren una bona conjuntura com a grup, una gran decència tècnica en les seves cançons i unes segones veus molt bones.

Nyandú tocant a la final del Sona 9

La pressió constant del públic va ser clau per a l’obtenció del premi, i és que els Nyandú van ser capaços de congregar més d’un centenar de seguidors en la gran final del certamen a la sala Bikini d’aquest dilluns. I no és estrany, ja que aquest estiu no han parat de tocar per tota la comarca i, definitivament, han acabat fent família. Els altres tres finalistes van ser els Bremen, amb un pop correcte, els Alls Nous Piquen, pop-rock i hardcore-punk comercial, i The Mamanzelles, una aposta atrevida que combinava el teatre còmic i la música de cabaret, van quedar classificats en quarta, tercera, i segona posició respectivament.

Els encarregats de donar el premi, que consta d’una gira de set concerts de promoció, la gravació d’un videoclip, l’enregistrament professional d’un disc complert i publicitat gratuïta a mitjans nacionals com Catalunya Ràdio o TVC, van ser els rellevats La Iaia, que van descriure’l com “una panera d’on van sortint fuets i no s’acaben mai”. Ells també serien els encarregats de tancar l’acte amb un concert després de l’entrega de premis. Van aprofitar per remarcar la importància d’una oportunitat com aquesta que els ha ajudat a arribar a ser un dels puntals de la música pop catalana del moment.

La Iaia en el moment d'entregar el premi

El concert de la banda que formen el carismàtic cantant i guitarrista Ernest Crusats, el polivalent instrumentista Jordi Casadesús i el bateria Jordi Torrents va ser, sens dubte, el millor de la nit. La veritat és que el nivell de La Iaia dista bastant dels flamants guanyadors Nyandú. En un concert curtet ens van oferir un petit tast del que ens aportarà el seu nou disc “Les ratlles del banyador”, molt més treballat, amb molt més matisos i probablement més interiorista que la maqueta que havia sonat fins ara. Les conclusions són clares: La Iaia ha aconseguit posicionar-se com un dels grups referents del moment del panorama català, i no és de casualitat. El seu domini instrumental, la seva capacitat d’enganxar el públic des del primer moment i la seva delicadesa els fa ser especials... i bons. 

Les ratlles del banyador, 2011

____________________________________________________________________________

I avui, un grup català:

Nueva Vulcano - Urgencias

COPS BAIXOS

Marta Bosch, presentadora i editora de l'apartat d'esports del Telenotícies Vespre de TV3 i professora d'Escriptura en premsa a la UAB, ha fet aquest matí unes controvertides aportacions que no han deixat indiferent a cap dels assistents a la classe que estava donant.

Marta Bosch (foto de archivo)

Primer de tot ha volgut deixar clar que "el periodisme esportiu no és, ni s'ha de considerar periodisme de segona". Segons ha explicat, aquest tipus de periodisme "és clau per a una societat com la nostra" (no ha donat detalls sobre el nivell intel·lectual d'aquesta) i ha assegurat que "és una de les branques del periodisme que requereixen una major capacitat d'improvisació i de reacció davant d'un esdeveniment concret".

Ha presentat una actitud poc educada envers els jugadors del Barça amb menys protagonisme mediàtic, tot dient que les seves declaracions solen ser avorrides i innecessàries, que no valen la pena. Els seus menyspreus han anat dirigits sobre jugadors com Maxwell o Keita, que són dos grans jugadors de futbol. És més, justament, són dos dels jugadors de futbol més centrats, sensats, fins i tot intel·ligents i cultes d'aquest món que demostra la manca d'aquestes qualitats bastant (massa) sovint. Marta Bosch ha insinuat que es ven més que surti en Mourinho a liar la troca, que es donguin explicacions sobre els 'professionals' que han arribat embriagats a l'entrenament del matí o que en Messi firmi autògrafs en un hospital. I llavors es queixa que sigui considerat Periodisme de segona...

Seydou Keita, trist, en una roda de premsa, en veure que els seus comentaris solen ser menystinguts

La professora ha obert un debat entre els alumnes que li preguntaven sobre la seva llarga experiència com a professional. Ha explicat gracioses anècdotes i s'ha mostrat propera, fins i tot explicant als alumnes en to confidencial que a la mateixa redacció d'esports a TV3, que consta d'un equip d'unes 150 persones, "hi ha redactors dolents". Ha volgut acabar la roda de preguntes amb un més que desafortunat comentari que volia ser silenciós però que els traidors micròfons han acabat amplificant: -Dues preguntes més i tanquem la roda -No acabarem mai...-.

_______________________________________________________________________________
Avui una mica de música electrònica que sobreviu al pas del temps, com la informació esportiva.

Golpes Bajos - No mires a los ojos de la gente

El primavera club escalfa motors

Ja s'ha tancat de manera oficial el cartell definitiu del Primavera Club 2011. Aquest festival de música alternativa es celebra des del 2006, anualment i sempre a l'hivern. Neix com a germà petit del Primavera Sound, consagrat ja com un festival de referència a nivell nacional i internacional pel que fa a la música alternativa i independent. 

Aquest any, el Primavera Club compta amb un total de 53 grups de variades procedències. La majoria són nord-americans i britànics però també s'aprecia una clara aposta per grups espanyols i catalans. Els concerts tindràn lloc entre el 23 i el 27 de novembre en diferents sales barcelonines, com són l'Apolo, la [2], la sala Pau Casals de l'Auditori i el Casino de l'Aliança del Poblenou. 

Entre els artistes estrangers destaquen els Superchunk, que ja han participat en edicions anteriors del Primavera Sound, igual que els americans Girls, que tornen a Barcelona per a presentar el seu nou disc "Father, Son, Holy Ghost". També destaca la presència de Stephen Malkmus, el cantant de Pavement, que tocarà acompanyat dels The Jicks. Unknown Mortal Orchestra, Veronica Falls, Mazes, Spectrals, Jeff the Brotherhood i Fleet Foxes són bandes que també cal tenir en compte. 

Father, Son, Holy Ghost, 2011

El pop-rock de baixa fidelitat marca l'edició d'enguany del PC, però no podem oblidar-nos de les propostes de música electrònica que ens ofereix el festival amb grups com els britànics Factory Floor o els finlandesos Uusi Fantasia. 

Pel que fa als artistes nacionals, cal destacar la presència dels gurbetans Furguson, que actuen al PC després d'haver-ho fet ja el 2009. Aquesta vegada ho faran per presentar un split que inclou 3 temes de Furguson i 3 més dels gironins Aliment, també presents en el festival d'enguany. Tots dos grups actuaran el diumenge, l'últim dia de festival. Margarita, Capitán o Las Ruinas son altres grups emergents de la península ibèrica que tindran la seva oportunitat de fer el gran salt que significa tocar en un festival d'aquesta envergadura. 

Split conjunt de Furguson i Aliment

Estem encara a l'espera dels horaris oficials i la distribució de sales.

__________________________________________________________________________________  Avui el pop-rock elèctric dels Unknown Mortal Orchestra

Unknown Mortal Orchestra - Bycicle

SOL I PLATJA

Sol i platja és el títol d'una cançó del nou disc de l'Hereu Escampa. Avui torno a parlar d'ells i dels Ohios. Recordeu que podeu escoltar ambdós grups mitjançant els enllaços pertinents que hi ha en entrades anteriors. Si la setmana passada us recomanava assistir al concert d'aquest dimecres passat al Moog, avui us dic que si no hi vau anar i us agrada la música i el bon ambient, us ho vau perdre.

Durant les proves de so, l'Hereu Escampa van grabar dos temes per a una televisió on-line, tot i que els videos s'han d'editar i encara tardaran a aparèixer a la xarxa. Després de les proves dels Ohios, els integrants dels dos grups, juntament amb els coordinadors del segell discogràfic Famèlic records, i al qual estan vinculats aquests dos grups (Ohios no ho està oficialment a falta de la grabació d'un disc), van anar a sopar plegats i a agafar força pels respectius concerts. 

Els Ohios van encetar la nit, aproximadament a les 22.00h, i la gent es va anar acostant a l'escenari per tastar la música d'aquests vigatans, debutants a Barcelona. Pel seu pop-rock de baixa fidelitat recordaven a grups de rock alternatiu dels 90's com ara Dinosaur Jr. o Pavement, o grups que intenten recuperar aquesta música com podrien ser els nord-americans Yuck. Sens dubte, tots ells grups referents pels quatre integrants de la banda. A mida que anaven tocant l'ambient de la sala s'anava escalfant, la temperatura pujava i els jerseis s'amontonaven en qualsevol superfície plana. Després va ser el torn dels esperats l'Hereu Escampa, que feien el seu primer concert després de veure per primera vegada el seu disc editat. El públic (una ciquantena llarga de persones) s'amontegava a les primeres files, expectant. De sobte la sala estava plena a vessar i la gent gaudia. Em va sobtar la quantitat de gent que es sabia les cançons i les cantava a ple pulmó. Per acabar-ho d'adobar, els "Hereu" van incorporar en les dues últimes cançons un tercer membre al seu habitual duet que reforçava la percussió mitjançant un goliath i un charless amb un resultat realment òptim.

Logotip de famèlic records

Parlem de Famèlic: El segell vigatà que sorgeix d'una colla d'amics (en Sergi, ex-programador del Festus de Torelló i l'Aleix i l'Edu de Furguson) no fa pas més de mig any, tenen avui un gran motiu per brindar. A més de l'èxit de l'Hereu Escampa i el recent fitxatge dels Mates Mates, acaben d'anunciar que els Beach beach, mallorquins, també han accedit a ser apadrinats pels famèlics. Sens dubte, una gran empenta.

________________________________________________________________________________

Avui un referent dels 90's, ja que hi som...

Pavement - In the mouth a desert

PELL DE XOCOLATA, PELL DE GALLINA

No puc evitar escriure sobre un fet que he presenciat avui en un vagó qualsevol dels ferrocarrils que em portaven a casa aquest migdia. M'ha xocat i m'ha fet reflexionar tant que no he pogut deixar de pensar-hi durant tot el que em restava de trajecte.

Tot ha passat quan en una de les parades qualsevols del trajecte ha entrat un noi amb pinta de pakistaní (no puc assegurar que fos del Pakistà) d'uns 45 anys amb un acordeó penjat a les espatlles. Amb una cara amable i un somriure trencat ha començat a tocar-lo tot demanant disculpes per les possibles molèsties que hagués pogut ocasionar. Jo mateix he pensat que ja hi tornavem a ser, un altre paio que no em deixava escoltar la meva música en pau. Uns segons després m'he sentit roí. I m'hi he sentit més quan, en acabar de tocar, el músic ambulant s'ha passejat pel vagó demanant almoina. Aparentment li havia tornat a passar: tothom ha fet com si sentis ploure. El seu viatge d'anada i tornada fins al fons del vagó seria inútil un altre cop. Però no! Sorprenentment, aquesta vegada, una dona que jo no podia veure bé ha allargat la mà fins a dins del bolso i n'ha tret una moneda. L'ha donada al músic. 

Aquest li ha donat les gràcies i s'ha guardat la moneda àvidament, com un tresor valuós. Per ell aquesta moneda ha estat una ajuda qualsevol però llavors m'he adonat d'un detall. Li he vist la pell. No a ell, sinó a ella. Era de color de xocolata. El seu parlar amb accent sud-americà, les seves faccions i la seva roba de terra-plaça, de mercat, semblaven indicar que era una immigrant de l'Amèrica Central. 

I ha estat l'única persona del vagó que ha regalat al pobre músic una mica d'alegria. 

Això m'ha portat a una conclusió: la gent que ha viscut la pobresa de més  aprop i l'ha experimentada en la seva pròpia pell o en la de familiars i amics sap com n'és de dura. Nosaltres estem esparverats per aquesta crisi tan brutal, però mai ens ha faltat un plat a taula. És que fa falta que ens sotmetin a la pobresa absoluta per fer-nos obrir els ulls? Ens han de passar imatges i videos de nens africans? Ens han de fer anar a un menjador social per veure com van les coses? Suposo que només així ho entendrem.

A mi em sembla que donant una ullada al teu voltant n'hi ha més que suficient.

__________________________________________________________________________________
Una cançoneta: avui post-rock del bo:

Retreat!Retreat! - 65daysofstatic

LA PLANA CONQUEREIX EL MOOG NOVAMENT

Aquest proper dimecres 19 d'octubre seré una altra vegada al Moog de Barcelona, una sala de concerts i discoteca situada al carrer de l'Arc del teatre, prop de la parada de Liceo. Aquest cop, però, no hi sóc només per veure concerts, sinó per oferir-vos-en un. Ohios és el nom del grup que comparteixo amb 3 nois més de Vic. Amb un d'ells hem estat tocant en diversos conjunts de prestigi gairebé internacional com ara Carrouages o The Kebabs, i amb els altres dos compartíem local d'assaig i la passió per la bona música i l'skate abans d'ajuntar-nos.

Ohios

Després de mig any d'assajos intensos i tres concerts durant l'estiu per Osona, ens ha arribat el moment de fer el salt a l'apassionant escena underground barcelonina. A més d'aquest i un altre que farem properament a Vic, destaca el concert que tenim el 13 de novembre al Sidecar (Plaça Reial) telonejant The Babies (oju!).

Però aquest dimecres al Moog telonejarem un altre grup osonenc que està fent una explosió musical important. Són guitarra i bateria i criden. Són en Carles Generó i en Guillem Colomer sota el nom de L'hereu escampa i són, ells i el seu primer disc, la nova (i l'enèssima) revel·lació nascuda a La Plana. Ens oferiràn temes com Les vaques o A fet i amagar, que podeu escoltar aquí.

L'hereu escampa:

A dalt, la portada del disc que duu el mateix nom. 

A baix els components del grup, en Carles i en Guillem.

Aprofito per comentar-vos en primícia que aquest dijous, els Ohios sortirem al suplement de cultura del diari El Mundo (repeteixo: suplement de cultura, que no té dretes ni esquerres), el Tendencias, ja que hem estat, juntament amb Furguson, Mates mates i l'Hereu escampa, escollits per sortir en un reportatge sobre aquesta escena musical alternativa tan viva que tenim a Vic i rodalies.

__________________________________________________________________________________

I una cançó. Avui una mica d'indie rock actual: 

Get away - Yuck

TARDA DE DIUMENGE... PERÒ AMB BETUNIZER

Betunizer és un grup que sorgeix de l'underground valencià amb un estil que es fa difícil de definir. Amb una tècnica espectacular i una convicció i una seguretat perfectament combinades, aquest curiós trio ens pot acostar tant al rock psicodèlic i tropical dels Coconot com al rock de Nueva Vulcano. El que els diferencia d'aquests grups (i de molts altres) són uns ritmes de bateria impossibles, una guitarra afilada i dissonant, un baix potent, gairebé hiperactiu, i unes bones lletres cridades amb ràbia. El resultat de tot això, a més d'harmonies tèrboles i poc convencionals i ritmes hipnòtics i frenètics que divergeixen del comú 4/4, és una explosió de soroll que s'ha d'experimentar en directe.

Betunizer

 

Formats a finals de 2008, comencen a tocar fins a treure el seu primer disc "Quien nace para morir ahorcado nunca morirá ahogado" (2010), editat per BCore, un segell discogràfic que té en les seves files grans noms nacionals com Margarita, Half Foot Outside, Standstill, Tokio Sex Destruction o Joan Colomo. Després d'una activitat frenètica durant tot l'any passat, incloent gires per Europa i per la península, els Betunizer també han tingut temps d'anar preparant nous temes per fer el seu segon disc, que no tardarà a ser una realitat.

Quien nace para morir ahorcado nunca morirá ahogado, 2010

Uns quants d'aquest temes acabats de treure del forn els van poder saborejar la vintena de persones que van assistir al concert de Betunizer al bar Insitu aquest diumenge 9 d'octubre, que, obrint en un horari exprés, va permetre als que van pagar 3 euros d'entrada sortir amb la sensació d'haver-los amortitzat. El concert va ser relaxat però efusiu. "Tant de bo totes les tardes de diumenge fóssin així!" deia la gent tot sortint del bar.

Betunizer tocant a Benicarló, l'any passat.
Teniente Corrupto - Betunizer

Per acabar, vull destacar el concert que van oferir els Me and The Bees aquest dijous passat (8 d'octubre) a l'auditori del centre cívic Agustí Centelles, a l'Eixample. La formació barcelonina va tocar temes del seu disc Fuerza Bien (2010) i alguns de nous. Com a dada curiosa cal mencionar la mitjana d'edat entre el públic al principi i al final del concert, ja que si al començament era d'uns 40 anys va anar minvant fins a rebaixar-se aproximadament una dècada. Deixant a part aquesta graciosa anècdota, la gent va poder gaudir d'un concert més que correcte i va acabar demanant un bis.

Me and the bees

LA GRAN EXPLOSIÓ

MATES MATES. No, no parlo de números ni de ciències, sinó de música. Els "mates" són un dels molts grups que estan sortint de la ja coneguda entre els experts "escena vigatana". Formada per Jordi Erra (bateria), Ferran Font (guitarra elèctrica i veu), Andreu Ribas (baix) Luca Masseroni (guitarra espanyola i veu) i Pau (trombó i veu), aquesta banda osonenca ha accentuat la seva importància per combinar el rock amb l'indie i alguns tocs de rumba i de folk, cosa que la fa especial, tant per la seva música fresca i alegre com per les seves melodies i lletres, sorprenentment originals. El resultat són cançons molt ballables i despreocupades a priori. Transmeten molt bones sensacions. En podeu trobar un petit tast aquí.

Els Mates Mates estan explotant i una bona prova en són els concerts que han fet i que tenen per fer. Dos concerts a Barcelona en dues setmanes i un a Madrid el mes que ve. No cal dir molt més. D'aquí que hagin generat un gran entusiasme entre el públic barceloní i alguns segells que no volen pedre l'oportunitat de seguir-los i qui sap si oferir-los un contracte en el futur.

Els Mates Mates



Ahir, dimecres 5 d'octubre, La Plana conqueria el Moog de Barcelona. Hi van tocar els Mates Mates telonejant un dels grups de punk més consagrats a la comarca, els FP. Aquests hi presentaven el seu nou disc, Pedres contra Planetes. El so estrident de la guitarra, els ritmes agressius i els crits afònics del seu carismàtic cantant no van deixar indiferents les aproximadament 50 persones que omplien la sala.

FP en un dels seus concerts a Vic durant el festival de punk Sugar Il·legal Fest.



I és que fa temps que a La Plana l'activitat musical no cessa. Un dels artífexs de tot aquest moviment de música alternativa són els Furguson, que als seus vint-i-pocs anys, i després de fer gires per França i haver tocat al Primavera Club del 2009 ja són tot un referent pel jovent de la comarca d'Osona. Després d'això, han aparegut grups de tota mena a nivell local, com L'hereu escampa, Ohios, Indra, Emma Goldman, la nova Tropa o els mateixos Mates Mates. Tots aquests grups tenen en comú que la seva música es basa en referents de la música alternativa i/o independent.

Així com el moviment underground és seguit cada dia per més gent i va guanyant terreny, el hardcore-punk original s'està perdent tot i els intents de grups com FP, Extensity o Cap i Pota per conservar-lo i tirar-lo endevant en una ciutat com Vic i una comarca com Osona, amb molta tradició punk. En aquest cas, el ºreferent local indiscutible és el grup format al 2000, Based On a Lie, actualment inactiu.

Les soldats perduts, un tema de Based on a Lie

Segona temporada

"El teatre no deu poder canviar el món, però ens pot fer conscients d'allò que ens cal canviar, i ens pot fer conscients dels nostres problemes i de la nostra relació amb la societat. El teatre, com ens diu Hamlet, és un mirall de la societat. Un mirall, doncs, de nosaltres mateixos, que ens pot ajudar a créixer i a superar-nos. Vist d'aquesta manera, el teatre és una bona eina que ens permet endinsar-nos en els nostres comportaments i treballar per a ser mllors persones."

Així comença la segona temporada a L'Atlàntida. Després d'un any de música, teatre, dansa, poesia i espectacles familiars, L'Atlàntida ja s'ha convertit en el centre cultural de referència de la comarca i els seus horitzons no paren de créixer. Si la primera temporada ja va ser clausurada amb èxit, aquesta es preveu encara millor, tant pel nivell dels espectacles, que va 'in crescendo', com per la fàcil accessibilitat que oferirà el complex, que reservarà seients amb un descompte important per a persones amb risc d'exclusió social, per poder fer arribar la cultura a tothom.

Oriol Broggi va dirigir, aquest divendres, "Hamlet, en una nit d'estiu", una producció de L'Atlàntida juntament amb el Centre Mèdic Psicopedagògic d'Osona. Aquest espectacle tenia l'objectiu de demostrar que qualsevol col·lectiu pot transmetre i interactuar amb la cultura. En aquest cas, un grup de deficients mentals va actuar amb la col·laboració d'artistes com Clara Segura, Jaume Sisa o Oriol Tramvia, a més de corals, grallers i dansaires de la ciutat. El resultat de tot plegat va ser una obra molt amena, entranyable i que va deixar a tothom molt satisfet i orgullós de tenir un teatre com L'Atlàntida aprop.

Aquest segon any d'espectacles significa un salt de qualitat respecte l'any passat. Un dels elements que més hi ajuda, sens dubte, és l'aparició d'un cicle d'esdeveniments de gran nivell a escala mundial. Encetarà aquest cicle la Missa en si menor de J. S. Bach interpretada per The King's Consort, un cor i orquestra de prestigi internacional, com el seu reconegut director, Robert King. Per fer-se una idea de la magnitud d'aquests actes, només cal mirar el preu de les entrades: 64 euros. Tot i això, es dóna per fet el ple fins a la bandera, ja que es preveu que gent d'arreu de Catalunya, i fins i tot d'Espanya o del Sud de França es puguin arribar a Vic per veure aquest espectacle, que inclou la capital osonenca en les seva gira internacional, passant per ciutats com Berlín i Nova York.

The King's Consort

També destaquen altres espectacles musicals com el cor de l'Escolania de Montserrat o Antònia Font presentant el seu nou disc Lamparetes, obres teatrals com ara Pedra de tartera (de Maria Barbal), Truca un inspector (de J. B. Priestley) o La presa (de Conor McPherson), o dansa com El llac dels cignes interpretada pel Ballet Nacional de Cuba. També és destacable el nou cicle "Vespres literaris", on es recitarà, per exemple, Canigó, de Jacint Verdaguer i continua el cicle que l'any passat va ser objecte de molts elogis, "Dijous de vuit a nou".

Me sobren paraules, treball d'Antònia Font inclòs dins del nou àlbum Lamparetes.

Podeu consultar a la web de L'Atlàntida per a més informació:

http://www.latlantidavic.cat/

VIC CITY

Doncs sí. Vic és una gran ciutat. No pel nombre d'habitants, sinó per tenir l'admirable capacitat de mobilitzar els seus ciutadans. Vic és poble actiu com el que més i ho ha demostrat una altra vegada. Després de ser un dels impulsors, juntament amb Arenys de Munt, del seguit de referèndums per la independència, i ser el bressol del partit polític que lidera Alfons López Tena, Solidaritat catalana per la Independència (SI), l'ajuntament de la ciutat ha aprovat ara, per majoria absoluta, ser el promotor del que vol ser la unió de tots els ajuntaments dels municipis catalans per tal d'assolir un objectiu comú: l'independència de Catalunya.

Municipis per la Independència:
  http://ca.wikipedia.org/wiki/Associaci%C3%B3_de_Municipis_per_la_Independ%C3%A8ncia

L'alcalde de Vic, Vila d'Abadal (CIU), encara que prové d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) (més conservadora, a priori, que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)), ha deixat molt clar el seu tarannà independentista des del primer moment. Fins i tot ha criticat amb duresa els pactes que el govern d'Artur Mas ha signat amb el PP en temes econòmics. És aquest personatge, doncs, l'impulsor de l'agrupació de Municipis per la Independència, moviment al qual s'han sumat ja ajuntaments com els d'Arenys de Munt, el Port de la Selva, Roda de Ter o Torelló, entre d'altres. Capitals de província com Tàrrega, Mollerussa, i fins i tot Girona, veuen amb bons ulls la possibilitat d'incorporar-s'hi aviat.

Després de haver-se fet un nom a la política catalana per les seves ganes de liderar el procés cap a una Catalunya lliure des de Vic, es diu que Vila d'Abadal té molts números per acabar al capdavant d'UDC d'aquí poc temps, substituïnt així a Durant i Lleida. Això suposaria, no cal dir-ho, un gir descarat del partit, que fins ara s'havia mantingut al marge del moviment independentista.

Josep Maria Vila d'Abadal, alcalde de Vic

___________________________________________________________________

I la cançó del dia... avui un clàssic ___________________________________________________________________

Teenage kicks - The undertones