PELL DE XOCOLATA, PELL DE GALLINA

No puc evitar escriure sobre un fet que he presenciat avui en un vagó qualsevol dels ferrocarrils que em portaven a casa aquest migdia. M'ha xocat i m'ha fet reflexionar tant que no he pogut deixar de pensar-hi durant tot el que em restava de trajecte.

Tot ha passat quan en una de les parades qualsevols del trajecte ha entrat un noi amb pinta de pakistaní (no puc assegurar que fos del Pakistà) d'uns 45 anys amb un acordeó penjat a les espatlles. Amb una cara amable i un somriure trencat ha començat a tocar-lo tot demanant disculpes per les possibles molèsties que hagués pogut ocasionar. Jo mateix he pensat que ja hi tornavem a ser, un altre paio que no em deixava escoltar la meva música en pau. Uns segons després m'he sentit roí. I m'hi he sentit més quan, en acabar de tocar, el músic ambulant s'ha passejat pel vagó demanant almoina. Aparentment li havia tornat a passar: tothom ha fet com si sentis ploure. El seu viatge d'anada i tornada fins al fons del vagó seria inútil un altre cop. Però no! Sorprenentment, aquesta vegada, una dona que jo no podia veure bé ha allargat la mà fins a dins del bolso i n'ha tret una moneda. L'ha donada al músic. 

Aquest li ha donat les gràcies i s'ha guardat la moneda àvidament, com un tresor valuós. Per ell aquesta moneda ha estat una ajuda qualsevol però llavors m'he adonat d'un detall. Li he vist la pell. No a ell, sinó a ella. Era de color de xocolata. El seu parlar amb accent sud-americà, les seves faccions i la seva roba de terra-plaça, de mercat, semblaven indicar que era una immigrant de l'Amèrica Central. 

I ha estat l'única persona del vagó que ha regalat al pobre músic una mica d'alegria. 

Això m'ha portat a una conclusió: la gent que ha viscut la pobresa de més  aprop i l'ha experimentada en la seva pròpia pell o en la de familiars i amics sap com n'és de dura. Nosaltres estem esparverats per aquesta crisi tan brutal, però mai ens ha faltat un plat a taula. És que fa falta que ens sotmetin a la pobresa absoluta per fer-nos obrir els ulls? Ens han de passar imatges i videos de nens africans? Ens han de fer anar a un menjador social per veure com van les coses? Suposo que només així ho entendrem.

A mi em sembla que donant una ullada al teu voltant n'hi ha més que suficient.

__________________________________________________________________________________
Una cançoneta: avui post-rock del bo:

Retreat!Retreat! - 65daysofstatic