Un any després del 15M

Ha passat un any des de la primera concentració d'indignats que va aglutinar milers i milers de persones en moltes ciutats catalanes, espanyoles i de la resta del món. Aquesta ha estat un moviment que ha posat de manifest un malestar social considerable cap a la institució política i que ha qüestionat els valors del capitalisem que han impregnat la nostra societat. Des del seu inici, si alguna cosa ha qudat clara, és que el problema, en comptes de solucionar-se totalment o parcial, ha empitjorat i s'ha fet visible més enllà dels ulls de "quatre revolucionaris d'esquerres", com s'entestaven a dir alguns.

Tot i que el conflicte sí que s'ha visualitzat, la consciència social general no és d'indignació, sinó de resignació, de "qui any passa, any empeny", de preocupar-se en prou feines d'arribar a final de mes, de ser d'hora a casa per veure el teu programa preferit de Telecinco al silló.

I dic en general perquè també és veritat que moltes assemblees i associacions creades durant el maig passat s'han mantingut actives, han suportat aquest oblit sobtat i han continuat lluitant per una causa que els motiva, obligats gairebé per la seva ètica. Alguns no s'han cansat, encara, de mirar al seu voltant.

L'actuació dels mitjans de comunicació, doncs, és clau per formar aquesta consciència social. Això ho saben molt bé els governs i les grans empreses, que s'ha pres la molèstia de fer veure als seus conciutadans que aquest moviment està més mort que viu, que és un moviment desorganitzat, descontrolat, radial, extremista i mentider.

Mitjançant aquesta tàctica els mitjans, si més no la gran majoria, gràcies a l'influència que reben del govern o a la financiació publicitària de les multinacionals, han  aconseguit deslegitimar el moviment i allunyar-lo de la gent del carrer.

El món capitalista en el que vivim, terroríficament semblant al que se'ns presenta a 1984 de George Orwell o al Món Feliç d'Aldous Huxley, no vol éssers que no cumpleixin amb la seva obligació de passar per allà on toca, de fer el que es diu i de callar si no s'entén. Aquest moviment ha disparat totes les alarmes de l'autoritat, d'aquest Gran Germà que tot ho controla i que tot ho sap, com a Telecinco.

Aquesta desorganització i aquest descontrol, que més aviat s'hauria d'anomenar "acontrol", no ha de ser la por, sinó la il·lusió, no hauria de ser el caos, sinó la cooperació. Aquest moviment no s'entén perquè portem molt de temps tancats en un model que ens sentim nostre però que ens han imposat. No sabem què hi ha fora però a la vegada ens fa por saber-ho. El mètode assembleari dels indignats no s'entén perquè col·lisiona frontalment amb el rumb de la nostra societat, ensinistrada per jerarquitzar i per establir codis de comportament, per dir el que està bé i el que no ho està a base de lleis. La gent té por de viure sense una autoritat que pugui exercir la violència quan algú surti dels camí. La gent té por perquè això és el que volen els que ens guien per aquest sender que ens condueix a la mort dels sentit crític. Això és el que els mitjans mai no han dit ni diran. Això és el que el 15M anhela però que mai serà publicat. Perquè ha de ser així.

Crònica d'una il·lusió

UAB, 11h

Falten dues hores per què comenci l’acte de presentació d’Universitats per la Independència a la UAB. L’activitat al Campus de la universitat és totalment normal. El sol pica contra la Plaça Cívica i les terrasses dels bar estan plenes de gent que esmorza tot llegint el diari, com en qualsevol dia normal. En una taula, un nombrós grup d’estudiants no esmorza. Gesticulen gràficament, es mouen agitadament i parlen i riuen enèrgicament. Són els promotors de l’esdeveniment i n’estan acabant de polir els últims detalls. Durant aquesta setmana, ells sí, han paralitzat la seva activitat rutinària i s’han centrat en l’organització i la promoció de l’acte: “Fa temps que estem treballant en això, i, especialment aquestes dues setmanes, no hem parat. Espero que surti bé. No, espera, ha de sortir-hi, seria el més lògic”. Una mica més tard, emprenen el camí cap a la Facultat de Lletres. Caminen pesadament a través d’una pujada, allargada pel silencia que es crea, tan sols interromput per algun comentari irrellevant. El moment s’acosta i els nervis comencen a interferir l’eufòria inicial.

Una mica abans de dos quarts d’una els joves es planten davant l’Auditori. Una imponent sala s’obre davant seu. “És molt gran, potser massa”, comenten, tot bromejant però deixant entreveure, alhora, un cert grau de dubte en la seva expressió. Comencen les corredisses, la quinzena d’integrants del grup no paren de moure’s. Entren i surten, van amunt i avall per assegurar-se de que tot serà perfecte. Col·loquen les estelades acuradament damunt l’escenari, després de discutir durant cinc minuts com han d’estar disposades, i instal·len una taula a l’entrada per recollir adhesions al grup. Tot està a punt, encara queden vint minuts, però la sala segueix completament buida.

 Comencen a arribar, en comptagotes, algunes persones. S’acosta el moment decisiu i el ritme en que va arribant gent és insuficient. A la una, unes trenta persones estan assegudes asimètricament al llarg de les files de butaques buides. Les cares d’incertesa del públic, expectant, es troben amb les de decepció de l’organització. “Esperem uns minutets, que en Cardús és a fer un cafè i la gent sempre va una mica tard, a més n’hi ha molts que deuen acabar classes a la una i ara vindran...”. Poc després de l’aprovació unànime del grup, com per art de màgia, el ritme d’afluència es multiplica, s’accelera descontroladament. Curiosos i convençuts van entrant a la sala, uns deixen les dades, els altres conversen. “Mireu, mireu, aquells no els havia vist mai, aquells són de Girona, aquells de Vic, i m’han dit que està venint en Junqueras!”. Efectivament, al cap d’un parell de minuts entra Oriol Junqueras, líder d’ERC, i es dirigeix a la taula de l’entrada: “Això fa molt bona pinta, enhorabona! Com a professor de la UAB, també em puc adherir, jo?”. Tot seguit arriba Salvador Cardús, un dels ponents. Ara sí, ja és tot a punt per començar.

Més de la meitat de les quatre-centes vint-i-cinc localitats estan ocupades per gent diversa, desconeguda, heterogènia. S’apaguen els llums, es veuen alguns flaixos i algunes càmeres de vídeo es posen en marxa. Es dóna la benvinguda als assistents i s’inicia la cerimònia amb el vídeo promocional de l’ANC. Quan es tornen a obrir, esclaten els aplaudiments i, sobretot, la sala s’inunda de somriures. L’acte segueix protocolàriament amb la intervenció de Jordi Manyà, membre de l’ANC, es presenta el col·lectiu universitari i es tanca amb un emotiu discurs a càrrec del professor Salvador Cardús.

La gent s’aixeca encara amb el somriure a la boca, orgullosa. Deu minuts després la sala torna a ser buida. Els organitzadors respiren amb tranquil·litat i es feliciten mútuament. Es despengen les estelades amb la sensació que quan es tornin a penjar, es farà amb el convenciment de saber que la flama crema fermament entre els universitaris catalans. “La gent ha marxat molt motivada i estem molt contents, és el que volíem. Avui s’han adherit més de cinquanta persones al nostre col·lectiu!”. Els organitzadors s’acomiaden i es desitgen un bon cap de setmana. Es veuran a la següent reunió, pensant en el proper acte, i amb l’alegria de saber que aquesta vegada, segurament, seran més d’una quinzena. 

Presentació d’Universitats per la Independència a la UAB

La UAB vol cristal·litzar la consolidació de la sectorial universitària de l’ANC amb un acte multitudinari

Aquest dijous 26 d’abril es celebrarà la presentació d’Universitats per la Independència, grup coordinador a la UAB a nivell universitari de l’ANC. L’esdeveniment tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, amb capacitat per a 425 persones, a les 13h. Serà conduit per un representant del grup universitari i s’estructurarà entorn les ponències del sociòleg Salvador Cardús i un dels membres del Secretariat Nacional de l’ANC, Jordi Manyà. Finalment, s’obrirà un torn obert de preguntes.

Universitats per la Independència és una de les Sectorials de l’ANC i pretén agrupar i canalitzar tot el potencial independentista universitari, tant estudiants com PAS i PDI, més enllà de les diferents ideologies polítiques. Aquest grup de treball troba el seu punt de partida en un acte celebrat el mes passat a la UPC, que va comptar amb més de 200 assistents i va donar pas a la creació d’una dotzena de grups de treball en les diverses universitats catalanes. Ara per ara, el grup de la UAB consta de més de 150 adherits.

La UAB és la primera universitat que organitza un esdeveniment d’aquest tipus de manera autònoma. Aquesta acció significarà la primera aparició de l’ANC en un acte públic a la UAB i ha de servir, segons els organitzadors, “per convèncer els indecisos i animar als convençuts a col·laborar en la iniciativa”, així com “per fer participant a tothom en el procés de l’assoliment de la independència, treballant per assegurar la viabilitat de l’estat propi el dia de demà”.

Des de l’ANC s’ha recalcat la importància que ha de tenir aquesta sectorial en el procés cap a la independència. El col·lectiu universitari sempre ha estat clau en les mobilitzacions socials i és especialment rellevant per la seva inevitable incidència en la construcció d’un futur immediat.

Home TOP 5

1. GIRLS - FATHER, SON, HOLY GHOST

2. KING CRIMSON - IN THE COURT OF THE CRIMSON KING

3. CREAM - DISREALI GEARS

4. NUEVA VULCANO - PRINCIPAL PRIMERA

5. CLOUD NOTHINGS - ATTACK ON MEMORY

La lengua, un bien cultural que no debemos asesinar

Si bien es verdad que la gramática española es compleja (aunque no más que la de muchas otras lenguas, de hecho la mayoría) y que quizá nos podríamos comunicar eficientemente, no sé si más o menos, realizando una simplificación de las normas ortográficas actuales, también lo es que la necesidad de cambiar el código se desvanece si consideramos diversas cuestiones:

Debemos tener en cuenta que la lengua española se ha ido creando a lo largo de los siglos y ha sufrido muchas variaciones que se han producido espontáneamente, debido a su uso oral sobre todo. Hemos llegado a un punto (siglo XX) en que las normas son estrictas, y lo son no por gusto sino por motivaciones ‘científicas’. Una vez estudiado el recorrido de la lengua des de tiempos pasados hasta nuestro presente, los estudiosos han intentado plasmar en libros la lógica de la gramática de la lengua. Este es un trabajo que se debe tener en cuenta, así como la evolución natural del lenguaje hasta nuestros días; por lo tanto, esta es una de las razones que deben frenarnos a la hora de romper esta evolución por completo, destruir la lengua escrita para la simple comodidad del que la usa.

Cada palabra tiene una razón de existir y de escribirse tal y como se escribe, ya sea por facilitar la diferenciación, ya sea por la procedencia original de la palabra. Este es una valiosa característica que alberga cada una de las palabras y que no le debemos quitar. Cada palabra lleva debajo una historia propia, un modo de entender la historia misma de la lengua, y que al eliminarla, nos empobrecería a todos como colectivo. Como generación de paso entre nuestros abuelos y nuestros nietos, debemos tener respeto tanto a unos como otros.

También considero que a una sociedad como la nuestra, acomodada en una desesperante sencillez intelectual, basada en el pragmatismo, inactiva y destructora de valores, una de las cosas en que debe aferrarse y que debe conservar a muerte es la escritura, como modo de agarrarse al conocimiento mismo. Ya poco pensamos, solo nos faltaría eliminar este pequeño agujero de luz.  Esa posibilidad de escribir, de crear mediante la lengua, de pensar, opinar, criticar, expresar, reír y llorar, transmitir sentimientos. Hay que ser solo un poco romántico para darse cuenta que la simplificación del código escrito sería un acto que nos perjudicaría más que nos beneficiaría como comunidad y como ser pensante.

_____________________________________________________________________________

Nick Drake - Place to be

29M: Desastre general

Un dia com avui hom es pregunta sobre el sentit de la vida. Quin és el nostre lloc en aquesta societat? Per què està estrocturada d'aquesta manera, tan complexa, tan científica, tan corrupte, tan interessada, tan impersonal i materialista? Val més agafar-s'ho amb humor. És en un dia com avui que hom pot plantejar-se si les ocupacions serveixen per fer pressió, si les vagues serveixen per causar el caos de veritat o si cremar un Starbucks serveix a la gent dels mitjans (influenciats qui sap si per algun dels mandataris de la gran cadena de cafeteries) per treure ferro a l'assumpte que a priori interessa, i deixar a la gent encara més desconcertada. Jo penso que tot plegat és relatiu. Ni una cosa ni l'altra. La gent vol evadir-se d'aquest embolic político-econòmico-socio-cultural-sindical i arribar a final de mes, tenir feina, amics, sexe, drogues i rock'n'roll. Aquest bucle en el que hem entrat i que s'accentua amb la crisis econòmica afligeix a la gent del carrer, la deixa indefensa, i entre els que protesten i els que es queixen dels que protesten ens oblidem de que ens estem barallant entre nosaltres mentre els propietaris de les grans entitats financeres i multinacionals es freguen les mans, tot fumant-se un Montecristo en el jacuzzi de l'àtic de la seva humil caseta. 

És que la reforma laboral és molt important, pensareu. Potser sí. En tot cas això és el que ens volen fer creure. I pel que sembla els està sortint prou bé. Ens tenen a tots per aquí i per allà, estirant-nos els cabells per una pujada de taxes, per l'acomiadament improcedent, per què el nostre equip de futbol ha perdut, perquè un altre vegada hi ha corrupció a València i genocidi cultural a Mallorca. I què hem solucionat? Jo diria que ben poca cosa. La sensació que tinc és que cada vegada ens barallem més i cada cop estem més desesperats. Fem vaga perquè, si no què fem?

Ara bé, tots aquests problemes són, en realitat, misèria i companyia. Tenim els ulls tan tancats i estem tan ocupats intentant fer de la nostra trista vida una vida no tant trista que ens costa pensar i mirar més enllà. És més, ens fa mandra. Potser hauriem de veure que el sistema capitalista que es va instal·lant al subconscient de la gent des de la revolució industrial i que s'accentua l'últim mig segle està acabant, justament, amb el nostre esperit crític, amb els nostres valors, amb les nostres voluntats, les nostres ambicions i les nostres dignitats. I així la societat queda a mercè, cada vegada més dels que tenen i volen més poder econòmic i polític (diuen que qui més en té més en vol, oi?).

L'autèntica rebel·lió hauria de ser, doncs, no contra la mateixa societat, cosa que la divideix i la debilita, sinó contra la tirania dels mercats financers, l'absurditat de la competitivitat que ens torna a tots bojos.  Hauria de ser contra aquests monstres que sembren la misèria i que ens encomanen aquesta estúpida febre pel poder. Per què estem discutint sobre els drets del treballador quan hi ha milions de nens a tot el món que són explotats i oprimits, anul·lats? Per què ens queixem de una pujada de taxes quan a tot el món hi ha milions de gent sense aigua corrent? I un llarg etcètera, com sabreu. 

És clar. Això és una autèntica utopia. Però penseu que, com diu Nike i els seus treballadors que fan 16 hores al dia, impossible is nothing. Mentre no hi hagi una massa social que vegi que el capitalisme no és el camí a seguir, és cert que és difícil fer res, però mentrestant, correm el perill de ser cada vegada menys reactius al genocidi crític que ens amaga aquesta estructura. Doncs això, mentrestant, deixem de cremar petites empreses i cremem més McDonald's (sí, a mi també em sap greu per això de les hamburgueses d'un euro).

_______________________________________________________________________________

Guillamino i Pedrals - Rates (Live!)

La violència que no interessa

Com els contenidors que cremaven ahir, les persones també som inflamables i també ens encenem. Sobretot quan veiem que es dóna més importància a la destrossa d’un bé material que a la d’un servei públic. Per què els mitjans i els polítics s’entesten a destacar la violència dels que ells anomenen "quatre radicals d’esquerres” i deixen gairebé en segon pla que l’estat del benestar se n’està anant en orris? Per què no parlen de la violència emprada pels antidisturbis contra la gent que protesta pacíficament? Dotze ferits? Només dotze? Que un cop de porra no provoca una ferida? Per què els governs condemnen la violència quan l’estat espanyol destina una bestiesa en despesa militar i és un dels principals exportadors d’armes del món? Que no em diguin que això no és hipocresia, que cadascú de nosaltres paga més per violència que no pas pels desperfectes que es provoquin en mil protestes “violentes”. Sí a les retallades coherents, però no a la distorsió de la informació, no a l’engany i no a una democràcia de pacotilla.

Imperdibles

Un llibre: Un món feliç, escrit per Aldous Huxley el 1932, és una caricatura en forma de crítica en que l'autor anglès intenta retratar la societat caracteritzada pel control social d'un Gran Germà, l'avenç de la tecnologia, l'optimització de l'economia i la subordinació subliminal de tota la població cap a aquests nuclis de poder, convertint-se en simples peons, en petites peces d'un món pervers, deshumanitzat i consumista. 

Ubicada a Londres l'any 2540, el llibre ens presenta una societat on la creació de les persones és mecanitzada i controlada. La gent forma part d'un col·lectiu caracteritzat per la superficialitat i l'absència de pensament crític i llibertat, on cadascú és creat amb una una posició social definida i destinat a complir objectius concrets. No existeix el dolor ni el patiment, la societat viu embriagada per l'efecte del Soma, una droga que allibera i alegra a tothom; que adorm i fa inofensiu a l'individu. Tothom forma part d'El Gran Estat. No hi ha família ni amor, només relacions sexuals esporàdiques i absents d'emocions. No hi ha mort, només desaparició.

En aquest context, trobem Bernarnd Marx (homenatjant a Karl Marx), una persona que ha patit una anomalia en la seva creació. És diferent a la resta, un inadaptat social. En ell apareix el sentit crític i es nega a prendre Soma, es rebel·la contra aquesta societat. En una visita turística als 'Salvatges', una tribu que viu fora d'aquest Gran Estat, amb lligams familiars, amor, naixement i mort, queda fascinat i decideix emportar-se un jove cap a la seva societat, introduint un estrany al Gran Estat. Un experiment. Els homes més poderosos decdeixen apartar i marginar Bernarnd. Està plantejant dubtes i qüestiona el funcionament i els valors del Gran Estat.

Finalment decideix exiliar-se en un far. Ha arribat a convertir-se en un famós per la introducció del Salvatge, per ser un estrany, una celebritat. Allà s'aïlla i agafa com a costum masturbar-se. Aquesta estranya pràctica atrau molts visitants, curiosos i periodistes. Quan ell decideix obrir la porta al món de nou, acaba socumbint en una gran orgia de sexe i Soma. L'endemà pensa i actua.

Una pel·lícula: Funny Games: L'any 1997 s'estrena la producció austríaca dirigida per Michael Haneke. Amb un inici magistral ens fa una bona metàfora del que ens trobarem a la pel·lícula. Una família burgesa es disposa a passar uns dies de vacances en una segona residència. La primera i una de les més magistrals escenes de la pel·lícula, comença mostrant el viatge en cotxe dels pares i el nen. Escoltant música clàssica i amb un somriure a la boca, conduint per una carretera sinuosa, bonica, en un dia lluminós i espèndid, es superposa per a nosaltres, els espectadors, els crèdits inicials acompanyats d'una cançó de rock dur, que transmet caos i bogeria. Nosaltres continuem veient les cares de la família, escoltant música clàssica dins del cotxe, somrient. 

Aquest thriller psicològic pot recordar-nos a la mítica Taronja Mecànica d'Stanley Kubrick, on el terror s'apodera del personatge contraposant-se amb l'actitud amable del maltractador, on la violència apareix amb un rerefons d'infinita educació, totalment planificada i exercida a consciència, premeditada i sense motiu aparent. Simplement diversió. 

Dos personatges vestits de blanc apareixen a la casa presentant-se com a convidats dels veïns. Després de dos o tres encontres premeditats amb la família, s'instal·len a casa seva i els adverteixen que els mataran. Jugaran a matar. Faran patir per plaer. Però a més d'un argument sòrdid i penetrant com aquest, Haneke juga amb escenes carregades de lírica realment destacables. La pel·lícula té tocs d'humor i pica l'ullet al cine d'avantguarda. El guió és espèndid. Una obra mestra. 

Un disc: OK Computer. Els britànics Radiohead treien l'estiu de 1997 el seu tercer LP després del seu exitós The Bends. Aquest àlbum inclou, entre d'altres, exitosos temes com Paranoid Android, No Surprises o Karma Police, però tots els temes són realment interessants des d'un punt de vista estètic i molt treballats harmònicament. També s'han de tenir en compte les lletres, amb tocs de surrealisme.  De fet, això no era res de nou en la banda liderada per Thom Yorke, però sí que OK Computer va resultar ser més introspectiu, més salvatge i amb tocs de  psicodèlia que els treballs anteriors. Això sí, conservava un punt de pop-rock que el fa totalment accessible, tant a les oïdes més sibarites com a les més populars. 

Però aquest grup de pop-rock intel·lectual demostra, i es mostra davant del seu temps com una banda innovadora i coherent amb el seu projecte, que s'inicia el 1993 amb Pablo Honey i continua el 2000 amb el mític Kid A, on introdueix bases electròniques i unes mescles molt més produïdes. Des de llavors els treballs són continus l'últim disc, The King of Limbs, va ser presentat l'any passat.

Malauradament, els concerts que ofereix la banda britànica són escassos. La seva única data confirmada per aquest 2012 a la península és al Bilbao BBK Live, on compartirà cartell amb The Cure. 

Contrast musical

Per fi hem tornat a veure concerts a la Jazz Cava, i aquest cap de sertmana ho hem fet per partida doble. Divendres vam poder veure altre vegada els vigatans FP, formació que ja s'ha consolidat com a un dels millors grups de punk de l'última dècada a nivell comarcal. El concert, amb poca afluència de públic, va ser un repàs dels millors temes de la banda entre cançó i cançó del nou disc (Pedres contra planetes) que també van interpretar, presentat l'any passat. Malgrat alguns problemes tècnics amb el capçal de l'amplificador de guitarra, els fans incondicionals dels FP van poder gaudir d'un concert complet, van poder cridar, ballar i marxar suats. Bona senyal.

L'endemà, el punk va desaparèixer per deixar pas a l'indie-pop dels Seihos. Aquest grup català, actiu des de 2001, editaven uns anys més tard el seu primer EP, 'All The Little Pigs Fly', i  ara venien a la cava per portar-nos els temes del seu útlim àlbum, "The Seihos-2 (2011)", després de presentar el primer el 2009. The Seihos és un grup prou conegut a La Plana per les seves actuacions anteriors. De fet, aquesta és la cinquena vegada que The Seihos tocaven a la capital osonenca, encara que ho feien per primer cop a la Jazz Cava. Sí que havien tocat al Mercat de la Música Viva o a les Barraques per la festa major. 

TWO (2) - THE SEIHOS

Amb Guillem Haro a la guitarra i la veu, Adrià Albareda als teclats, Xavi Haro a la bateria i Martí Maymó al baix, també baixista de Manel, aquesta formació barcelonesa mostra una gran influència dels grups de Brit-pop de les últimes dècades, com poden ser, sobretot, Vampire Weekend o The Strokes, encara que també són capaços de mesclar perfectament aquesta música amb patrons de jazz, de blues i d' ska clàssic. La clau del grup barceloní és la gran capacitat tècnica dels quatre components i l'originalitat i la lleugeresa dels temes, molt elaborats i ballables alhora. Podeu escoltar-los aquí.

__________________________________________________________________________________

Avui un tema dels mítics Strokes:

The Strokes - Reptilia

Jornada negre per l'AEC Manlleu

L'actualitat d'aquesta setmana en clau esportiva i comarcal passa indubtablement pel Camp Municipal d'Esports de l'AEC Manlleu. Els dos equips puntals de l'entitat esportiva, el primer equip i el juvenil A, han disputat, respectivament, un dels partits més importants en els seus calendaris. 

El juvenil A, que juga a Divisió d'Honor, la millor lliga en que es pot competir en aquesta categoria, va veure's les cares aquest dissabte amb el que ha estat el campió i el millor equip d'aquesta competició els darrers anys, el juvenil A del F.C. Barcelona. El Manlleu afrontava aquest partit amb el handicap que li suposaven les baixes d'Eric Gómez i Pau Sanmartín, jugadors fonamentals a l'onze de Jordi Florido. El Barça, en canvi, va sortir amb totes les seves armes conscient de la dificultat que suposa jugar en un camp petit com és el del Manlleu. 

El partit no va ser un exemple de bon joc per part de cap dels dos equips. L'intensitat va desaparèixer a partir dels vint minuts, quan Edu va marcar el primer gol amb un remat de cap a la sortida d'un córner. El segon i el tercer i definitiu gol del Barça també van venir a partir de jugades a pilota parada. Cap dels jugadors va brillar especialment però sí que Grimaldo, lateral esquerre dels blaugrana i el més jove sobre el terreny de joc, va donar mostres de la seva qualitat, internant-se per la banda freqüentment i mostrant una capacitat tècnica i una visió de joc excepcionals.

Grimaldo, un jugador amb un gran potencial

El primer equip, de Tercera Divisió, va disputar el diumenge el partit més esperat,de ben segur, per tota l'afició manlleuenca, el derbi osonenc contra l'UE Vic. El duel va disputar-se després de 12 anys d'absència del club vigatà en aquesta categoria. El derbi va resultar ser un cop dur per l'equip i l'afició del Manlleu que va acabar perdent per 2 a 4. El Vic va golpejar en els primers minuts de joc, però els manlleuencs van saber reaccionar i van capgirar el marcador, posant-se per davant abans d'arribar al descans. La segona part, però, va estar marcada pel domini aclaparador dels vigatans que van tornar a remontar fins arribar al definitiu 2-4. L'últim gol del Vic el va marcar un debutant a la categoria, Alguer Brugarola, un juvenil que marcava i tancava així el resultat.

Primer equip del Manlleu

_____________________________________________________________________________

Avui una cançó de (des)amor per ajudar a pair la derrota a la gent de Manlleu.

Baxter Dury - Isabel

(I)