Ha passat un any des de la primera concentració d'indignats que va aglutinar milers i milers de persones en moltes ciutats catalanes, espanyoles i de la resta del món. Aquesta ha estat un moviment que ha posat de manifest un malestar social considerable cap a la institució política i que ha qüestionat els valors del capitalisem que han impregnat la nostra societat. Des del seu inici, si alguna cosa ha qudat clara, és que el problema, en comptes de solucionar-se totalment o parcial, ha empitjorat i s'ha fet visible més enllà dels ulls de "quatre revolucionaris d'esquerres", com s'entestaven a dir alguns.
Tot i que el conflicte sí que s'ha visualitzat, la consciència social general no és d'indignació, sinó de resignació, de "qui any passa, any empeny", de preocupar-se en prou feines d'arribar a final de mes, de ser d'hora a casa per veure el teu programa preferit de Telecinco al silló.
I dic en general perquè també és veritat que moltes assemblees i associacions creades durant el maig passat s'han mantingut actives, han suportat aquest oblit sobtat i han continuat lluitant per una causa que els motiva, obligats gairebé per la seva ètica. Alguns no s'han cansat, encara, de mirar al seu voltant.
L'actuació dels mitjans de comunicació, doncs, és clau per formar aquesta consciència social. Això ho saben molt bé els governs i les grans empreses, que s'ha pres la molèstia de fer veure als seus conciutadans que aquest moviment està més mort que viu, que és un moviment desorganitzat, descontrolat, radial, extremista i mentider.
Mitjançant aquesta tàctica els mitjans, si més no la gran majoria, gràcies a l'influència que reben del govern o a la financiació publicitària de les multinacionals, han aconseguit deslegitimar el moviment i allunyar-lo de la gent del carrer.
El món capitalista en el que vivim, terroríficament semblant al que se'ns presenta a 1984 de George Orwell o al Món Feliç d'Aldous Huxley, no vol éssers que no cumpleixin amb la seva obligació de passar per allà on toca, de fer el que es diu i de callar si no s'entén. Aquest moviment ha disparat totes les alarmes de l'autoritat, d'aquest Gran Germà que tot ho controla i que tot ho sap, com a Telecinco.
Aquesta desorganització i aquest descontrol, que més aviat s'hauria d'anomenar "acontrol", no ha de ser la por, sinó la il·lusió, no hauria de ser el caos, sinó la cooperació. Aquest moviment no s'entén perquè portem molt de temps tancats en un model que ens sentim nostre però que ens han imposat. No sabem què hi ha fora però a la vegada ens fa por saber-ho. El mètode assembleari dels indignats no s'entén perquè col·lisiona frontalment amb el rumb de la nostra societat, ensinistrada per jerarquitzar i per establir codis de comportament, per dir el que està bé i el que no ho està a base de lleis. La gent té por de viure sense una autoritat que pugui exercir la violència quan algú surti dels camí. La gent té por perquè això és el que volen els que ens guien per aquest sender que ens condueix a la mort dels sentit crític. Això és el que els mitjans mai no han dit ni diran. Això és el que el 15M anhela però que mai serà publicat. Perquè ha de ser així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada