UAB, 11h
Falten dues hores
per què comenci l’acte de presentació d’Universitats per la Independència a la
UAB. L’activitat al Campus de la universitat és totalment normal. El sol pica
contra la Plaça Cívica i les terrasses dels bar estan plenes de gent que
esmorza tot llegint el diari, com en qualsevol dia normal. En una taula, un
nombrós grup d’estudiants no esmorza. Gesticulen gràficament, es mouen agitadament
i parlen i riuen enèrgicament. Són els promotors de l’esdeveniment i n’estan
acabant de polir els últims detalls. Durant aquesta setmana, ells sí, han
paralitzat la seva activitat rutinària i s’han centrat en l’organització i la
promoció de l’acte: “Fa temps que estem treballant en això, i, especialment
aquestes dues setmanes, no hem parat. Espero que surti bé. No, espera, ha de
sortir-hi, seria el més lògic”. Una mica més tard, emprenen el camí cap a la
Facultat de Lletres. Caminen pesadament a través d’una pujada, allargada pel
silencia que es crea, tan sols interromput per algun comentari irrellevant. El
moment s’acosta i els nervis comencen a interferir l’eufòria inicial.
Una mica abans de
dos quarts d’una els joves es planten davant l’Auditori. Una imponent sala
s’obre davant seu. “És molt gran, potser massa”, comenten, tot bromejant però
deixant entreveure, alhora, un cert grau de dubte en la seva expressió.
Comencen les corredisses, la quinzena d’integrants del grup no paren de moure’s.
Entren i surten, van amunt i avall per assegurar-se de que tot serà perfecte.
Col·loquen les estelades acuradament damunt l’escenari, després de discutir
durant cinc minuts com han d’estar disposades, i instal·len una taula a
l’entrada per recollir adhesions al grup. Tot està a punt, encara queden vint
minuts, però la sala segueix completament buida.
Comencen a arribar, en comptagotes, algunes
persones. S’acosta el moment decisiu i el ritme en que va arribant gent és
insuficient. A la una, unes trenta persones estan assegudes asimètricament al
llarg de les files de butaques buides. Les cares d’incertesa del públic,
expectant, es troben amb les de decepció de l’organització. “Esperem uns
minutets, que en Cardús és a fer un cafè i la gent sempre va una mica tard, a
més n’hi ha molts que deuen acabar classes a la una i ara vindran...”. Poc
després de l’aprovació unànime del grup, com per art de màgia, el ritme
d’afluència es multiplica, s’accelera descontroladament. Curiosos i convençuts
van entrant a la sala, uns deixen les dades, els altres conversen. “Mireu,
mireu, aquells no els havia vist mai, aquells són de Girona, aquells de Vic, i
m’han dit que està venint en Junqueras!”. Efectivament, al cap d’un parell de
minuts entra Oriol Junqueras, líder d’ERC, i es dirigeix a la taula de
l’entrada: “Això fa molt bona pinta, enhorabona! Com a professor de la UAB,
també em puc adherir, jo?”. Tot seguit arriba Salvador Cardús, un dels ponents.
Ara sí, ja és tot a punt per començar.
Més de la meitat
de les quatre-centes vint-i-cinc localitats estan ocupades per gent diversa,
desconeguda, heterogènia. S’apaguen els llums, es veuen alguns flaixos i
algunes càmeres de vídeo es posen en marxa. Es dóna la benvinguda als
assistents i s’inicia la cerimònia amb el vídeo promocional de l’ANC. Quan es
tornen a obrir, esclaten els aplaudiments i, sobretot, la sala s’inunda de
somriures. L’acte segueix protocolàriament amb la intervenció de Jordi Manyà,
membre de l’ANC, es presenta el col·lectiu universitari i es tanca amb un emotiu
discurs a càrrec del professor Salvador Cardús.
La gent s’aixeca
encara amb el somriure a la boca, orgullosa. Deu minuts després la sala torna a
ser buida. Els organitzadors respiren amb tranquil·litat i es feliciten
mútuament. Es despengen les estelades amb la sensació que quan es tornin a
penjar, es farà amb el convenciment de saber que la flama crema fermament entre
els universitaris catalans. “La gent ha marxat molt motivada i estem molt
contents, és el que volíem. Avui s’han adherit més de cinquanta persones al
nostre col·lectiu!”. Els organitzadors s’acomiaden i es desitgen un bon cap de
setmana. Es veuran a la següent reunió, pensant en el proper acte, i amb
l’alegria de saber que aquesta vegada, segurament, seran més d’una quinzena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada