20-N: La disfressa del canvi

Lluís Pastor, autor del llibre “Si un lleó entrés en uns grans magatzems”, parla dels discursos polítics que han fet servir la paraula “canvi” com a mot puntal. Aquest és un terme tan il·lusionant i encoratjador com abstracte i ambigu. Però en moments en que les coses han anat malament, aquesta paraula comodí ha servit als qui la deien per fer-se amb el poder. L’autor ens parla de tres grans canvis. El primer el trobem al 1982, quan, després d’una dictadura i uns anys completament grisos, Felipe González aconsegueix la majoria absoluta al congrés, i així la consagració de la democràcia i la llibertat a l’estat espanyol. El segon ha estat el discurs d’Obama l’any 2008. En aquest cas, en comptes de passar d’una dictadura a una democràcia, el canvi es referia a l’assoliment dels drets civils i socials per a tota la població americana, sense diferenciació de sexe, de religió o de raça.

Aquest tercer gran canvi doncs, respon a una situació diferent. Les causes, aquesta vegada, són econòmiques. El partit popular ha fet servir una tàctica infalible: culpar el partit socialista de tots els mals i actuar amb moderació i, sobretot, fer bona cara i parlar molt i no dir gaire res. La tàctica política per excel·lència, vaja. I els ha sortit bé. Ara ells tenen la responsabilitat de tirar aquest país endavant. Potser, si estan de sort, l’etapa de crisi que estem passant serà superada i podran dir que ha estat gràcies a ells. Potser la crisi continua i perden tota la credibilitat. Però els números vermells del sistema espanyol no són només fruit de set anys de govern socialista i de les seves males gestions. I els populars ho saben. Aquest dèficit és causa de molts i molts anys d’estirar més el braç que la màniga i de deixar jugant amb avantatge als bancs i “els mercats”.

Així doncs, els que ens han portat i els que ens han de treure de la crisi són els de dalt de tot, els que estan més amunt que el president del govern, que són qui remena les cireres. Aquí no hi ha canvi possible que ens pugui portar el PP. La greu crisi financera només ha estat l’excusa perfecte dels populars per entrar amb força al govern. Amb les hipotètiques accions que puguin prendre durant els anys que estiguin al govern només maquillaran els pressupostos i els faran anar per aquí o per allà, però la solució a un problema com aquest no la podran trobar tot sols. Així doncs, aquest canvi no és sinó la continuïtat d’un procés aliè a la política espanyola que no es pot solucionar des de dins.

I què han portat aquests canvis? Han canviat de veritat les coses? En el primer cas es pot dir que sí, que s’ha passat al sistema de la llibertat. Però hem de tenir en compte que el gran sistema democràtic, el gran sistema de la llibertat, també ha esdevingut un terrible espiral capitalista que ha acabat fent del més ric el més poderós (primer món) i del més pobre el més miseriós (tercer món). El canvi que prometia Obama ha resultat en va i les diferències socials s’han accentuat en els darrers anys. El canvi al que es conjura Rajoy només serà possible si els Déus dels “mercats” li somriuen. Mentre això no sigui un fet, és molt possible que la reactivació de la economia que intenti posar en marxa el PP sigui un calvari pels que ja ho estan passant malament. Ens haurem de cenyir tant el cinturó que alguns acabaran ofegats...

________________________________________________________________________________
I és que potser tot això de la política ens ho hauriem de prendre amb més calma...

Spectrals - I ran with love but couldn't keep up